dilluns, 29 de gener de 2018

SIPTZKOPPE - La Terra Promesa

Spitzkoppe era un dels motius que no em podia treure del cap des de que fa uns anys vaig començar a mirar localitzacions de Namíbia, poc a poc es va convertir en una obsessió i no podia imaginar-me un viatge a aquell país sense passar uns dies a aquest lloc.
Quan estàvem planificant el viatge i ja amb les dates triades, vaig estar recollint informació de internet i vaig veure que no hi havia masses opcions en quan a allotjament ni intendència així que sense perdre temps vaig contactar amb els que gestionen les reserves del càmping que hi ha dins el parc, curiosament aquest no està dins la xarxa de parcs de NWR (Namib, Etosha, etc) però la comunicació va ser fluida i el preu molt econòmic.
Via Làctia amb la Lluna situada dins el típic i emblemàtic arc
Actualment és molt fàcil arribar-hi en cotxe ja que només has de conduir uns pocs kilòmetres per les pistes de terra, al menys des de Walvis Bay i la carretera resulta bastant distreta ja que els paisatges son canviants i sorprenents però al migdia feia tanta calor que no convidava a donar-hi un tomb o esperar per fer alguna foto.
Un cop dins el recinte et dones compte de que la majoria de coses que has llegir sobre la precarietat son certes però per sort no totes, nosaltres anàvem previnguts amb menjar i aigua doncs tots els llocs consultats amb anterioritat parlaven de la absència de llocs per menjar i la escassetat de aigua, doncs no, no cal ser tant previsors, hi ha un lloc on es menja més que bé i a uns preus molt raonables, tenen molta varietat de begudes, inclús alcohòliques i  un menjador a l'ombra on desprès pots fer una migdiada en els amplis sofàs que hi han, a part de tenir un piló d'endolls per poder carregar les bateries. També hi han dutxes amb aigua calenta, no moltes però si molt còmodes i sense taulat, tot de pedra, lo que no deixa de ser un luxe.
Parcel·la nº 7, la nostra casa per uns dies
Les parcel·les no estan adjudicades prèviament, has d'agafar la que més t'agradi de les que no estan ocupades, teníem bastant clar quines volíem però hi havia una legió de gent ja acampada i vàrem decidir explorar el lloc, per sort la cara B del lloc on volíem acampar estava lliure, molt tranquil i fen uns 100 metres a peu ja érem a la localització triada per les nocturnes, lo que era una bona opció per comoditat i per no prendre mal, crec recordar que era la nº 7.
Una "petita" mostra del públic que aplegava la posta de sol
Una de les coses "dolentes" d'aquests llocs tant mitificats és que hi ha milers de persones que pensen igual que tu, llavors és qüestió de sort trobar-los més o menys solitaris, la primera nit va ser un autèntic caos, uns alemanys molt maleducats es varen dedicar a il·luminar les pedres amb potents llanternes, sense tenir-nos en compte per res ni que nosaltres ja feia estona que estàvem al lloc esperant que es fes fosc del tot, va ser una nit perduda ja que al acabar de fer fotos, la "juerga" va continuar a les tendes que teníem just a sota nostra, amb molta, no moltíssima llum, no va quedar més que plegar els trastos i anar a dormir.
He fet aquesta menció especial per advertir que és millor destinar-hi més d'una nit al contrari del que aconsellen molts guies turístics doncs et pots trobar amb una experiència similar a la nostra que et pot arruïnar tots els plans, de la mateixa manera que tindràs noves oportunitats de sortida i posta de sol.
Primers rajos de sol il·luminant Spitzkoppe
També recomano explorar detingudament el parc, hi han llocs amb fauna (rèptils i ocells) que faran les delícies de molts de nosaltres ja que alguns estan acostumats a la presència humana i et fan de model millor que en alguns altres llocs del país, com aquest calau de bec vermell que ve a continuació.
Calau de bec vermell
Espero que us serveixi de guia per si un dia us decidiu visitar aquest lloc únic al mon.
Molta sort!!

diumenge, 7 de gener de 2018

Història d'una Fotografia: "Els Núvols de Magallanes"

Quan vaig tornar a Africa pel meu recent viatge a Namíbia i la primera nit vaig poder gaudir del espectacle nocturn que tenia sobre el meu cap, vaig veure que feia massa temps que no anava al hemisferi sud.
Havia estat tants anys anant al nord que m'havia oblidat del encant que té i la atracció tant forta que ens exerceix als que estimem la natura.
Aquesta foto d'avui correspon a un petit bosc d'arbres Aloe (Aloe dichotoma) presidits pels Núvols de Magallanes, veritable objectiu d'aquella nit. Els havia vist en diferents ocasions però mai havia pogut captar-los en bones condicions fotogràfiques.
Així que era la primera vegada que tenia ocasió de fotografiar-los en les condicions desitjades:
- Cel estrellat i net. Per sort els pocs núvols que varen engalanar la posta de sol es varen esvair un cop entrada la nit i només en quedava una petita constància aprop del horitzó.
- Absència de contaminació lumínica. La imatge està captada mirant cap al desert del Kalahari, amb 930.000 Km2, que fa que sigui pràcticament impossible veure cap rastre de llum artificial en aquella direcció.
- Un motiu potent. El petit bosc d'arbres Aloe li donava una forta personalitat a la vegada que donava pistes sobre la localització.
- Tenir el material adequat. El trípode era molt ferm i aquest cop portava un Canon 14mm F/2.8 L II molt lluminós (cedit per Canon España), disparador i la Canon 5D MKIII que, encara que ja una mica vella, aguanta perfectament els ISOs alts.
Ara a casa i desprès de un parell de mesos m'adono que fer els 510 kms només baixar del avió, desprès d'un viatge de moltes hores, conduint per la esquerra, amb un cotxe amb canvi manual, intermitents canviats, tot posicionat per les carreteres de Namíbia i sortir a fer fotos fins a altres hores de la nit sense haver descansat poc més que uns minuts, va valer la pena i ho tornaria a fer.
;-)
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...