dissabte, 25 de març de 2017

Fotografia de proximitat: Cala Canyers

Amb aquesta fotografia de una albada a Cala Canyers, una petita cala que trobem desprès de la platja del Castell a Palamós, inauguro una nova secció dins del meu bloc, dedicada a la Fotografia de proximitat, on aniré pujant periòdicament fotos de llocs emblemàtics i els respectius comentaris que poden ser com arribar-hi, millors hores per anar-hi o simplement que hi ha darrera la foto amb l'objectiu final de poder contribuir a la conservació i manteniment dels mateixos a través de mostar la seva bellesa.
És el cas de la foto d'avui, un matí ventós, on un dels problemes era mantenir secs els filtres degradats (un ND de 0,9 i un GND hard de 0,6) per tal de no malmetre les fotos amb gotes inoportunes a la frontal del objectiu i ho vaig resoldre amb un dels draps que faig servir per netejar les lents, amb molta capacitat d'absorció de líquid) posat davant l'objectiu, només el treia quan anava a fer la foto, d'aquesta manera els filtres no quedaven afectats per l'esprai provocat per l'onatge i el vent.
Aquesta cala és de fàcil accés i té una part pavimentada i un parell d'edificacions petites que trenquen la bellesa salvatge i natural que tindria si no fos per aquest punt.
Crec que el millor moment fotogràfic aquí és la sortida de sol.
Espero que la trobeu del vostre interès.

diumenge, 19 de març de 2017

Entrevistes: Juan Tapia

Una nova entrevista, aquest cop un dels fotografs espanyols amb una visió més creativa i personal, Juan Tapia, reconegut a tota Europa, he tingut la sort de compartir la entrega de premis del Wildlife Photographer of the Year 2015 i també el tinc de company a Aefona i Portfolio Natural. Puc dir sense temor a equivocar-me que és un dels pocs que quan veus una fotografia seva ja saps de qui és abans de mirar qui la firma i això avui dia és molt.

1-Defínete como fotógrafo de Naturaleza, principales virtudes/defectos


En el año 2002 comienzo mi aprendizaje en el mundo de la fotografía en el taller fotográfico de mi ciudad, en Roquetas de mar. Mi primera fotografía la capté con una caja de zapatos, y la verdad, fue una experiencia inolvidable, ya que con este ejercicio me quedó muy claro 
el funcionamiento básico de una cámara fotográfica. En el taller empecé a fotografiar de una manera genérica en cuanto a temática, a través del mundo analógico, entre químicos y carretes cargados manualmente en chasis de plástico. Pero poco a poco, me daba cuenta que la fotografía de naturaleza iba teniendo más acto de presencia en mis archivos de haluros de plata.
En el año 2007 decido dar el salto a la era digital y con este cambio me meto de lleno en el mundo de las aves. Un mundo de mucho sacrificio donde la observación y espera, forman parte del ritual del fotógrafo, para captar especies en libertad y bajo una conducta natural. Pero la colección de especies y la falta de tiempo me llevaron a explorar nuevos caminos.En esa búsqueda descubro la fotografía de detalles, donde la fotografía de Isabel Diez, me influenció muchísimo. Esa fragmentación del paisaje, poco a poco me iría metiendo en el mundo de la abstracción. A día de hoy, es un modo de expresión en el que me encuentro muy cómodo, pero no es el fin. Quizás, mi gran virtud es la perseverancia y mi necesidad constante de evolución, en busca siempre de caminos nuevos que retroalimenten mi pasión en este mundo. Defectos tendré muchos, pero siempre me queda esa espina clavada, de que mis imágenes no contribuyan en la conservación del medio que me apasiona, La Naturaleza.

2- ¿Crees que la fotografía de Naturaleza actual es mejor o peor que la de la época analógica?

Sin duda la fotografía de naturaleza actual la veo con mucha más calidad técnica y creativa que la época analógica, sin menospreciar las grandísimas fotografías realizadas con herramientas más limitadas. La revolución digital ha ofrecido al fotógrafo un sinfín de mejoras técnicas, las ráfagas por segundo sin coste, la experimentación con un análisis in situ, el cambio de ISO para cada foto... son algunos de los avances que han permitido al fotógrafo subir la calidad de sus imágenes. La masificación en el sector que ha supuesto este cambio tecnológico, ha creado también una gran competitividad entre fotógrafos amateur y profesionales para poder destacar entre el enorme volumen de imágenes que genera este avance, desencadenando así un nivel altísimo de originalidad.
Por suerte he vivido las dos épocas y creo que la época analógica me ha beneficiado en la metodología de una gran fotografía.

3- ¿Eres propenso a cambiar a menudo de marca buscando un supuesto mayor rendimiento técnico?

En 15 años he tenido tres cambios importantes de equipo y cada vez estoy más convencido de que casi todas las imágenes que hago actualmente las hubiese captado igual con los otros equipos que tuve. El cambio siempre ha sido buscando una mayor calidad en cuanto a pixel, ruido, nitidez...Nunca buscando tener el mejor y el último modelo del mercado. Es peligroso caer en esa espiral de marketing, pues casi siempre, escuchamos hablar de cámaras, ópticas, filtros, cual es mejor, cual tiene ese fotógrafo... y dejamos de lado aspectos mucho más importantes como la composición, los distintos niveles de expresión, el mensaje... una serie de aspectos ajenos al equipo y que solo nosotros podremos aportar en nuestras imágenes, y que quizás, con un simple móvil o con un equipo mediocre consigamos imágenes memorables.

4- ¿Participas habitualmente en concursos? si/no.... razona el porqué

Participo en los concursos desde que empecé con la fotografía en el año 2002. Empecé a presentarme en los Rallys Fotográficos de mi ciudad , de los cuales, he aprendido muchísimo. Nos daban diferentes temas para captar, y en la exposición de las fotografías ganadoras, me daba cuenta de la visión y originalidad de otros fotógrafos. Siempre he dicho que los concursos me han educado poco a poco la visión en busca siempre de la originalidad.
Sobretodo participo para obtener reconocimiento aunque el tema económico también es importante para poder costear parte del equipo o viajes fotográficos.

5- Si tuvieras que escoger y no tuvieras demasiado tiempo, ¿sabrías decirnos cuál consideras tu mejor fotografía y porqué?

Es injusto y difícil escoger solo una fotografía, pues, cada una de ellas tiene una gran importancia en nuestro proceso evolutivo. Mojándome un poco, me quedaría con “Life comes to art” que es la imagen que ganó la categoría impresiones en el Wildlife Photographer of the Year en 2015. No me viene a la cabeza esta fotografía por el premio recibido, no, sino por su proceso creativo. Dediqué casi 5 años a la fotografía de aves y después de captar un gran número de especies y sentirme estancado, decidí descubrir otros caminos. La abstracción y la simbología empezaron a obsesionarme en mis trabajos.
Después de casi 4 años sin hacer fotografías de aves, retomo una idea que tenía en la cabeza, pero con el plus del aprendizaje de los años. No fue para documentar como en antaño, sino para conseguir la “expresividad” que me preocupaba en ese momento. Así que con esta imagen de alguna manera volvía a mis orígenes, las alas de la naturaleza, pero con mucha más fuerza y expresividad.
Y es que, “Life Comes to Art” es una representación surrealista que habla de un sueño, es una representación donde pintura y fotografía se unen de la mano para expresar un mensaje del autor: En la vida siempre se puede mejorar, solo tenemos que decidirnos, abalanzarnos y romper con el pasado para comenzar una nueva vida...”La vida de nuestros sueños”.

6- ¿Eres profesional o te planteas serlo y porqué?

No soy profesional de la fotografía, me dedico a la agricultura. Desarrollo mi actividad fotográfica como amateur, aunque el tiempo invertido a veces, es como el de un profesional. Creo que si me dedicara a la fotografía profesionalmente, las salidas perderían su magia, su romanticismo, su libertad.

7- ¿Qué valoración haces de tu presencia en las redes sociales y cuál es tu preferida para mostrar tu trabajo??

Las redes sociales es una herramienta poderosa para la difusión de nuestro trabajo. Al igual que existen web de fotografía a través de las cuales nuestro trabajo está a la vista, nunca tendrán la misma visibilidad que Facebook ,por su inmediatez, facilidad y capacidad de agrupar a todo tipo de personas ajenas o no a la fotografía de todo el mundo. Desde mi experiencia, cuando empecé a mover mis trabajos a través de Facebook, comenzó a surgir interés por mi trabajo.
Nos guste o no, si no utilizamos las redes sociales para dar visibilidad a nuestros trabajos o actividades, NO EXISTIMOS.

8- ¿Como fotógrafo, cuál es el viaje que más te ha marcado y porqué?

El viaje que más me ha marcado ha sido Rio tinto con Antonio Camoyán. Ese viaje no me marcó por el lugar, pues ya lo conocía, me marcó por el Maestro, que un día me ofreció su mano sin conocerme y desde entonces no me ha soltado. En ese viaje conocí “el alma del paisaje” de Antonio, que era una colección de abstractos sobre el tinto que nos cautivó e influenció a todos. Gracias a este viaje, meses más tarde, comenzaría yo a descubrir la abstracción en un pequeño bosque de eucaliptos cerca del Desierto de Tabernas. Trabajé una serie fotográfica en aquel bosque, que habla, sobre la transformación que sufren sus troncos a lo largo del tiempo. Esta serie, “el color de su piel” , me ha enriquecido muchísimo, a la vez de obtener un gran número de reconocimientos. Esta colección nació en aquel viaje con Antonio, fue sin duda el mejor viaje, fue el viaje de la Inspiración.

9- ¿Eres purista o incluyes en tus trabajos retoques y manipulaciones digitales para mejorar las presentaciones más allá de los ajustes básicos?

Pues quizás, mi experiencia en el mundo analógico y en la concursística me han llevado hacia un proceso más purista, donde doy más importancia a la pre-producción que a la post-producción.
Muchas veces me han criticado la falta de edición en mis imágenes, y no lo niego, pero creo que el mayor éxito de mis trabajos es la expresividad de los mismos.
No critico a quien decide manipular sus imágenes, pues el avance tecnológico está ahí para sacarle partido y porque no, para expresarse también a través de él. Quizás la solución del “eterno debate” sea informar al espectador del proceso y herramientas utilizadas en la fotografía.

10- ¿Cómo ves el futuro de la fotografía de naturaleza, hacia donde irá bajo tu criterio?

Bueno, nadie sabe hacia dónde irá la fotografía de naturaleza. Si es verdad, que hoy día vemos una evolución en cuánto a tipos de lenguajes. Venimos de un lenguaje puramente fotográfico donde el “Instante” ha sido “decisivo” a lo largo de todos estos años. Pero cada vez se le está dando también importancia al lenguaje artístico dónde tiene otro valor importantísimo como es la “Expresión del autor”. Hoy día vemos un gran interés por parte de fotógrafos amateur y profesionales por experimentar este tipo de lenguaje. No es uno mejor que el otro, son diferentes vías de comunicación. Quizás las nuevas tendencias nos estén llevando cada vez más hacia este tipo de lenguaje, donde el autor puede dar su propia visión con total libertad hacia lo que fotografía. Pero ya sabemos que las tendencias vienen y van, y es muy difícil adivinar el futuro de la fotografía de naturaleza.
A mí, personalmente, me alegra ver a la gente con cierto interés por experimentar cosas nuevas, descubrir nuevos caminos que nutren y estimulan la libertad creativa.

www.juantapiafotografia.com

www.facebook.com/JuanTapia
www.portfolionatural.com/juan-tapia

Moltes gràcies Juan!!

diumenge, 5 de març de 2017

Història d'una fotografia: Grues, un dia dins un hide

Si un temps enrere m'haguessin dit que estaria 12 hores dins un hide m'hagués posat a riure sens cap dubte però, com ja he dit en repetides entrades, el que avui és blanc demà pot ser negre en aquest món de la fotografia de Natura. I com que no estic tancat a res, amb l'ajuda d'en Pedro Javier Pascual, vaig reservar uns hides per un cap de setmana de febrer amb molta antelació però com són les coses... ja fèiem tard i només en quedaven un parell si els volíem per un dissabte; aquest fet va ser clau perquè a diferència de com faig en altres viatges, en aquest, em vaig haver d'adaptar a la disponibilitat i no vaig poder triar.
A primera hora, amb unes llums decents
A mesura que s'acostava la data, la il·lusió i les ganes anaven creixent fins que finalment va arribar el dia. Vàrem arribar de nit, amb molta pluja i vent durant el trajecte, això va ser un impediment per saber on érem i com era el lloc. Al matí següent, a les 6:45, ja estàvem a l'aparcament que hi ha al Centre d'Interpretació, vam carregar un sac de blat de moro per cebar una mica els voltants del hide i pels volts de les 7:00 entràvem a la garita.
La sorpresa va ser important, doncs em pensava que serien molt més grans i espaiosos i no, tot al contrari, en el que estàvem el Joan Masdeu i jo no et podies posar de peu completament i molt menys moure't més enllà de uns centímetres endavant o endarrere. No vaig deixar de pensar en la meva pobra esquena, sobretot la part lumbar que la tinc molt castigada i, estar un mínim de 12 hores en la mateixa posició em deixava uns grans interrogants per com aguantaria el meu físic.
La nostra habitació, amb el Joan i ja ben entrada la tarda
Doncs la veritat és que bé, millor del que em pensava i amb les amenes converses amb en Joan, un parell d'entrepans i les poques estones que vàrem tenir grues al davant va fer que el temps passes molt ràpid.
Cal remarcar que si no hi has anat mai i com que hi entres de nit no saps realment on ets fins que les primeres llums et permeten veure la situació.
Les primeres grues passen molt lluny i no s'aturen... nervis, expectatives... però res... van passant de llarg, una, dues, deu i uns quant grups nombrosos, totes van a parar davant del primer hide. Més dubtes...
No haurem cebat bé?
És veu massa el blat de moro?
Hem posat les xarxes de camuflatge malament?
Ens veuen o ens senten?
Moltes preguntes per les quals no teníem resposta, al final i un cop fora, ens vàrem assabentar que va ser degut als ocupants dels hides del dia anterior, ja que un va cebar (el que estava al primer) i els altres no, per això totes anaven cap al primer perquè ja sabien que allà estava ple de menjar.
Captura del mòbil, ja ho hi hauria gaire temps ni llum per més
No va ser fins ben entrada la tarda que no es varen apropar al lloc on portàvem hores esperant-les, pujar ISO fins més enllà del límits recomanables per fer alguna foto, ja que no n'havíem pogut fer en tot el dia, per tal de tenir un record de l'experiència i és que va ser això: una experiència.
Com a resum, puc dir:
- No vàrem passar fred.
- No vàrem tenir sort amb la quantitat de grues que hi havia en aquelles dates ni amb les que es varen apropar al nostre hide... Els altres dos es varen posar les botes, sobretot l'ocupant del primer.
- Hi tornaré!!
Unes vivències que no havia experimentat mai i que em varen agradar, sobretot quan vàrem tenir les grues a pocs metres i el soroll de l'obturador les feia posar en alerta, mai oblidaré la mirada d'un mascle que vaig tenir a un metre i, que per uns segons les nostres mirades varen connectar per la finestra lateral.

dilluns, 13 de febrer de 2017

Soc pel que fotografio o fotografio pel que soc??

Hi han molts cops que em pregunto si soc pel que fotografio o fotografio pel que soc... sembla una redundància però no ho és, simplement passa que quan tinc molt de temps per pensar i aquest dissabte l'he tingut als aiguamolls del Empordà, em bullen idees dins el cap i aquesta pregunta era una de les que més vegades ha sortit.
Fa un temps em preguntava si estava encasellat fotogràficament i per sort aquesta pregunta ja fa algun temps que no me la faig, ja ho tinc clar, no tant, el que us pregunto avui...
Molts de vosaltres direu que sous pel que fotografieu, per exemple, fotògraf de Natura, de ocells, paisatgista, macrero, d'arquitectura... etc.. etc... però penso que en el fons fotografio pel que soc, per les vivències acumulades, per les experiències, per la formació rebuda, pels interessos i per molts "pers" que hi podria afegir.
Definitivament jo no em reconec amb la primera afirmació i menys quan he vist en els darrers anys que no hi ha cap veritat absoluta i el que avui veig de color negre ningú m'assegura que demà no ho veure blanc o groc, així m'ha passat amb els meus objectius fotogràfics i amb les disciplines que he anat alternant dins aquest mon.
No sé si hi estareu d'acord o si val la pena perdre-hi un sol segon en pensar sobre això però us puc assegurar que jo li he perdut perquè de vegades m'agrada buscar-li tres peus al gat i sobretot perquè m'agrada sentir, parlar, pensar i viure la fotografia, per la que faig ara... però que potser dintre d'un temps ja no faré fruit de pensaments tan embolicats com el d'aquesta entrada i per descomptat, il·lustrada amb una fotografia a l'alçada d'aquest caos que proposo i que reflexa un bon caos també, en aquest cas de aire atrapat en el gel transparent del llac Baikal a Sibèria.

diumenge, 29 de gener de 2017

"Costa Brava", creus que li escau el nom?

Recordo que fa molts anys, quan per exemple Cala Frares era un lloc desconegut per la majoria de fotògrafs i aficionats a la fotografia, que hi vaig viure una tarda intensa, dura i fins i tot amb cert perill...
I podeu pensar: "Perill a la Costa Brava?" a molta gent els hi pot fer gràcia però res més lluny de la realitat, de vegades s'hi registren forts temporals on les ones poden assolir alçades de més de 6 metres i amb les que accedir a Frares per exemple ho fa una aventura sense saber el final, sempre feliç però moltes vegades frega els límits de lo raonable per aconseguir una foto.
Com deia abans, fa molts anys amb la companyia de la meva filla, vàrem accedir a Cala Frares amb temporal de llevant, fins i tot vàrem tenir que grimpar una mica però finalment hi vàrem poder plantar el trípode i la sessió va donar uns bons fruits, fins i tot un parell de premis en concursos.
Penseu que cada cert temps entrava una ona més gran i forta que les altres i teníem que fer-nos enrere fins tocar amb la esquena la pared del fons, l'aigua ens arribava als peus i amb cert cangueli va anar passant el temps fins tenir que sortir per cames ja que les ones fortes eren cada vegada més freqüents i veia la nostra integritat compromesa.
La foto d'avui no és d'aquell dia, sinó d'un altre dia de tempesta en el que algunes de les ones més altes passaven per sobre tots els frares de la cala, un fet poques vegades vist en directe però que et fa entendre el nom de "Costa Brava" i mantenir-li el respecte que s'ha guanyat al llarg dels segles.

dijous, 12 de gener de 2017

Història d'una fotografia: El començament

Aquesta vegada la història de la fotografia és la meva història en si mateix, una mica el començament de la meva passió per la fotografia aèria i de com poc a poc ha anat convertint-se en una passió per volar, comparable actualment al mateix fet de fer les fotografies.
De fet no sabria dir si m'agrada més fer fotografia aèria o el sol fet de volar, el que està clar és que mai hagués volat si no hagués tingut la inquietud i les ganes de immortalitzar el mon des del cel.
La foto d'avui és una petita part de la Badia de Cadis amb marea baixa, quan l'aigua deixa pas a aquesta trama de petits canals de desaigüe que des de dalt prenen formes que poden portar a la bogeria a un apassionat de les abstraccions com jo i és que quan les condicions son les idònies no pots parar de fotografiar, cada segon de vol les formes i colors canvien, tant per la incidència de la llum com per la mateixa orografia del terreny.
Però si la he posat a aquesta secció és per donar a conèixer la història que hi ha fins arribar aquí i no és altre que les moltes, moltíssimes fotografies que he vist del Yann Arthus-Bertran i del que us recomano que visiteu la seva web: Yann Arthus-Bertran o si podeu, compreu el seu llibre més engrescador "The Earth fron the Air", una bestialitat de llibre que fa 38 x 30 cm, us poso a sota una captura amb el mòbil d'aquest llibre on podeu veure que la 5D i el 70-200 no arriben a cobrir tota la amplada del mateix
i a més, pesa molt però hi podràs apreciar fotos de moltes temàtiques i de molts llocs d'arreu del mon sempre fetes des del aire, passió reforçada des de fa uns anys pel treball d'un altre referent, el Daniel Beltrá, guanyador entre altres del premi absolut al Wildlife Photographer of the Year 2011 y dos World Press Photo, Nature Stories al 2006 i Contenporary Issues al 2007 i del que també en destaco la seva fotografia aèria, en aquest cas més decantada a la denuncia i conservació.
Espero que els trobeu tant interessants i inspiradors com jo els hi he trobat.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...