dijous, 21 de setembre de 2017

Paisatges imaginaris

Aquests darrers dies i per no ser menys que en altres èpoques he pogut llegir un piló d'articles a la xarxa publicats per amics o companys on el rerefons era cap on anem o més concretament cap on va la fotografia. Contràriament al que podríeu pensar hi he invertit una bona estona llegint-los ja que alguns anaven més enllà del típic Canon o Nikon, purisme o edició digital, etc.
Fa temps segurament m'hagués posicionat d'una manera molt radical, defensant el que creia que era la "veritat absoluta" però el temps, la experiència, les vivències acumulades i molts altres factors han fet que ho miri des de la distància i una mica com si la guerra no anés amb mi i ho podria resumir fàcilment amb "que cada un faci el que li agradi" però sempre afegint al darrera "amb honestedat i sense ànims d'enganyar a ningú"
El pas del temps porta a que la tecnologia avanci molt ràpidament, massa fins i tot moltes vegades però està clar que això no ho podem parar, ens ha tocat viure en aquesta època i és totalment irreversible per nosaltres.
A que ve tot aquest rotllo?
Doncs que amb tot el que he viscut o aconseguit fins ara gràcies a la fotografia no és fruit de inventar-me fotografies davant el ordinador, ni ha sorgit de la nit al dia sinó que darrera hi han moltes hores, moltes caminades, molts viatges i moltíssimes penúries que al final han donat un resultat que considero acceptable en el conjunt global.
No tinc milers de likes a les xarxes socials com hi ha gent que els té amb "fotografies" de més que dubtosa qualitat, algunes sorgides assegut a una cadira davant el seu ordinador... però si que sé que el que tinc m'ho he guanyat, la natura m'ho ha regalat i puc explicar amb la boca ben oberta que és un reflex del que he viscut, sense manipulacions (ben fetes o esperpèntiques) i sense enganys.
Per il·lustrar-ho he volgut mostrar aquesta foto feta el darrer matí a la illa de Madeira, a les piscines naturals de Porto Moniz, un dia plujós o tots els plans havien quedat diluïts pel mal temps i la manca de sort, doncs estic bastant content amb aquesta i d'altres fotografies que vaig fer aquell matí i crec que son un resum del text d'avui, on no cal inventar cels, colors o afegir-hi elements... només cal "inventar" aquest paisatge imaginari que estava allà i tant sols calia veure'l.

divendres, 25 d’agost de 2017

Història d'una fotografia: "Els falsos Perseids"

Fa dos caps de setmana i coincidint amb les Llàgrimes de Sant Llorenç (Perseids) vàrem pujar tota la família als Estanys de la Pera on volíem gaudir del espectacle i de pas fer alguna foto pel record.
No cal dir que tot estava programat amb antelació, utilitzant el TPE tenia clar que no sortiria la Lluna fins molt entrada la nit, també sabíem on tindríem la Via Làctia però hi havia dos factor que no podíem controlar, la meteorologia i la freqüència de caiguda dels estels, dos factors importants però que no ens impedien anar-hi amb il·lusió.
Pel camí vàrem proveir-nos de menjar al Refugi Cap del Rec, d'aquesta manera no hi haurien urgències i podíem estar-hi una bona part de la nit.
Estany Gran de la Pera
El camí fins l'Estany Gran de la Pera és senzill, sobretot de dia i el pes del material no ens passa factura, en poca estona arribem al estany, era d'hora, teníem temps suficient per buscar un bon enquadrament i explorar racons amb algun component addicional que dones més força a la composició; vaig creure que l'havia trobat just on cap a les 00:00h hi hauria la V.L. reflexant-se al mig del estany hi havia unes roques que dibuixaven una curiosa silueta a l'aigua.
Era fosc quan vàrem acabar de sopar però encara hi havia poques estrelles visibles, ho preparem tot i deixem a la foscor fer-se propietària i protagonista de la nit...
No vaig trigar gaire a escoltar a la meva filla cridar: "ja n'he vist un!!!"
A partir d'aquell moment no vàrem parar de disparar les càmeres una i altra vegada però en la majoria només hi capturàvem "els falsos Perseids" i és que coincidint amb la posició de la Via Làctia, hi havia una important línia de pas dels avions comercials, amb un transit inusualment dens que feia que en algunes fotos de 30 segons n'hi capturéssim fins a quatre o cinc a l'hora. No ho hagués dit mai, aconseguir una foto sense esteles d'avió es va convertir en una missió impossible però alguna en vàrem fer.
No puc dir que l'experiència no fos gratificant, tot al contrari, moments com quan un gran estol d'ànecs ens va venir a fer companyia mentre menjàvem a menys d'un metre d'ells, veure aquell cel sense cap núvol i amb milions d'estels i de tant en tant alguna llàgrima o quan vàrem baixar amb els frontals pel mig del petit bosc i estar amb els teus, sabent que si no fèiem cap foto no passava res, que lo important era estar allà i formar part en silenci d'aquell esdeveniment.
Per mostra un botó, així que la foto d'avui és de 4 dels "falsos perseids" ;-)

dimecres, 2 d’agost de 2017

500.000 visites!!

Fa poc aquest modest bloc ha sobrepassat la xifra de 500.000 visites des de que el vaig inaugurar el 8 de novembre de 2009, des d'aquella data he pogut compartir amb tots vosaltres uns quants somnis assolits, grans viatges realitzats, moltes experiències inoblidables, entrevistes amb fotògrafs que admiro i unes quantes coses més...
Posta de Sol a Great Arch - Fanah Head (Ireland)
Per celebrar-ho en volia fer una petita llista de les que més recordo o que més m'han marcat, segurament m'en deixi una bona colla o no les llisti per ordre cronològic però segur que serà un bon recorregut per la meva recent història:
- Un dels grans somnis des de sempre, veure els baobabs de Morondava a Madagascar, assolit el 2010
- El primer premi en una categoria al concurs Montphoto, aconseguit el 2012
- Un altre gran somni, veure dansar les aurores boreals, assolit el 2012
- Passar varies nits fotografiant per Las Cañadas del Teide a Tenerife, assolit el 2013
- Estar "perdut" varis dies a l'interior de Islàndia, sense rumb fix, realitzat el 2013
- Descobrir les Hebrides Exteriors (Escòcia) assolit el 2014
- El primer premi en la categoria "From the sky" al Wildlife Photographer of the Year, el concurs de Natura més prestigiós del mon, el 2015
- Passejar sobre el llac Baikal completament glaçat, assolit el 2016
- Passar una nit sencera fotografiant un volcà actiu (Stromboli) aconseguit el 2016
- Publicar a National Geographic, assolit el 2016
- Navegar pels fiords de Svalbard amb un veler, aquest passat mes d'abril

i podria seguir durant una bona estona però de moment ho deixaré aquí ja que això no s'ha acabat...venen unes setmanes de desconnexió per carregar piles i per afrontar la segona part de 2017, que s'intueix apasionant, amb la continuació de projectes inacabats i buscant noves motivacions i nous destins per seguir completant un llibre de somnis que va començar quan era molt molt petit.
Stay tuned!!
;-)

dijous, 22 de juny de 2017

Història d'una fotografia: "El punt sobre la i"

Aquesta fotografia que us mostro avui seria gairebé impossible de fer sense aquestes aplicacions que tant en faciliten la vida als fotògrafs de natura i és que encertar dia, posició i fase de la lluna en un viatge o tens una flor en el cul o has fet servir un programa d'ajuda, en el meu cas va ser la segona alternativa.
De fet vaig planificar un viatge a La Gomera amb final de festa al nord de Tenerife i el dia de transició el vaig fer coincidir amb aquella nit/matinada i és que coincidia:
- Lluna plena
- Sortida de Sol
- Posta de Lluna
- Localització.
La foto resultant és aquesta:
on la Lluna està just sobre el Roque Cinchado, el més representatiu de Los Roques de Garcia dins el Parque Nacional de Las Cañadas del Teide, amb l'afegit de que es pot veure una mica del Cinturó de Venus al horitzó i la Lluna il·luminada per la càlida llum de la sortida del Sol, una imatge que feia temps portava al cap i que només pots fer un parell de cops al any.
La planificació la podeu veure en la següent captura de pantalla
cal dir que aquest programa és gratuït, que no em patrocina ni res pel estil i que està a punt de sortir una nova versió que ho petarà tot, us deixo amb un petit vídeo de presentació i com diuen per allà: "Stay tuned"
;-) 

dilluns, 29 de maig de 2017

Madeira per fotògrafs (II)

Segona part dedicada a Madeira, aquest cop centrada en tot lo que no és paisatge pur, començaré amb les flors ja que també la pots conèixer pel sobrenom de "Jardí tropical" i és que la situació geogràfica, el clima i la orografia la fan un veritable jardí, on pots trobar centenars de plantes, algunes endèmiques, altres invasives però cap et deixa indiferent.
He trobat tajinastes a nivell de mar i per sobre de 1.000 metres,  tots de un color blavós però bastant diferents, en alçada hi havia una espècie endèmica semblant als tajinastes blaus de La Palma, que son els que surten a la foto següent
Tajinaste blau (Echium nervosum), endèmic de Madeira
i a menys alçada uns altres menys llargs i més amples semblants al que podem trobar a La Gomera 
com el que surt a la foto feta prop de Ponta de Sao Lourenço, en aquest cas acompanyada de una colias, que va permetre jugar una bona estona abans d'anar a fer la posta de sol.
Cal destacar que amb pocs kilòmetres podem passar de unes plantes a unes altres de característiques totalment diferents, com per exemple en la península de la Ponta de Sao Lourenço que sembla desèrtica i hi trobem més de 150 espècies diferents de plantes i ja no us dic si comencem a guanyar alçada, fins i tot a la part muntanyosa hi vaig trobar orquídies, concretament la orchis scopulorum. 
Colònia de dragos aprop del aeroport
Em va sorprendre trobar una zona plena de dragos canaris (Dracaena draco) com el que il·lustra la foto anterior, un bon lloc per dedicar-hi unes hores tant de dia com de nit.
Menció apart la laurisilva, molt més gran i antiga que la que havia vist mai i molt diferent de la que he pogut fotografiar a les Illes Canàries i que ja de per si sola, justifica un viatge.
Com vaig comentar en la entrada anterior, val molt la pena recórrer algunes de les diferents "levadas" ja que seguint-les hi trobarem molta varietat d'espècies.
Els amants dels ocells no en sortiran decebuts, ja que a la illa hi trobarem algunes espècies endèmiques com aquest pinsà de Madeira, una subespècie que només es troba aquí i que son molt confiats, fins i tot tenia problemes per enfocar amb el 100-400mm per la seva proximitat.
Pinsà de Madeira (Fringilla coelebs madeirensis)
També trobarem perdius en la part alta de les muntanyes del interior i si tenim sort podrem veure i fotografiar el petrell de Madeira, una de les espècies més amenaçades del mon i que només es troba aquí.
Per acabar amb aquestes entrades dedicades a aquesta illa, la meva recomanació és anar-hi a la primavera que crec que és quan la trobareu més maca, encara que crec que amb el clima que té, pot ser bona idea anar-hi a qualsevol època del any.

dimecres, 24 de maig de 2017

Madeira per fotògrafs (I)

Fa unes setmanes vaig tornar de Madeira, un viatge que tenia aplaçat des de desembre de 2012 i que per una cosa o altra no he pogut completar fins aquest any.
Si fa temps que seguiu aquest bloc ja sabreu de la meva obsessió per les illes, potser algun dia faci una llista de les que he visitat... a mode de inventari ;-)
Des de fa anys, destino al voltant d'una setmana a les illes tropicals, ja sigui a Canàries o qualsevol altre ja que sol coincidir amb el període que son més boniques, acolorides i per descomptat fotogèniques, com és el cas de Madeira, protagonista de la entrada d'avui.
 Ribeira da Janela
Tinc pensat fer dos entrades del viatge, una exclusivament de paisatge i una segona de fauna, flora i macro per completar una petita guia per qui tingui pensat anar-hi.
Molt m'havien parlat del aeroport de Funchal però crec que és una experiència que s'ha de viure, ja que hi arribes desprès de volar una estona vorejant la part est de la illa i al final aterres en un tros de terra que s'ha guanyat al mar gràcies a uns pilars (no faré més comentaris....)
Per proximitat a Funchal, el primer lloc que recomano visitar és la Punta da Sao Lourenço, una petita península que es troba a la part més oriental de la illa i on cal destinar-hi temps a recórrer-la i buscar els racons més fotogènics, que n'hi han uns quants.
Punta da Sao Lourenço
És un lloc on pots anar-hi tant de sortida com de posta, de fet, vaig tenir més sort a la posta que al matí ja que cada nit va ploure i molts de matins també, una vendició per la flora però que moltes vegades fa la punyeta al visitant. Un cop feta la albada en algun punt, una bona opció és fer un treking, del que us recomanaria per sobre de tots els altres, el que va del Pico do Arieiro al Pico al Pico Ruivo, té un desnivell considerable i s'ha de tornar pel mateix lloc però les vistes i les oportunitats fotogràfiques son enormes, a mi personalment em va sorprendre i molt.
Pico do Arieiro
Molts dies, per no dir tots, les boires fan acte de presència i et transporten a un mon imaginari, on només el teu bagatge fotogràfic et fa capturar moments diferents de qualsevol altre fotògraf que hi hagi estat abans.
Deixo en última instància Ribeira da Janela, el lloc que va motivar que planegés anar-hi al 2012, ara, potser una mica sobre-fotografiat però que quan ets allà imposa com si no l'haguessis vist mai, tant de matí com de tarda i amb el mateix comentari que he fet sobre la pluja, diària i concentrada a nit i matí, però que si tens sort et permetrà capturar el sol sortint per darrera els illots que el fan tant característic.
Em podria estendre anomenant molts altres llocs però desprès també requeriria de més dies de viatge per completar-los tots com cal ;-)
Costa de Porta da Cruz i Santana
Una darrera recomanació és que no deixeu de fer alguna de les "levadas" (antigues canalitzacions d'aigua que s'han condicionat per fer treking) i donar la volta a la illa, encara que sigui amb cotxe ja que les nombroses cascades que hi han al nord valen la pena perdre-hi una estona.

Com a resum dir que és un viatge relativament econòmic, l'allotjament, al menys en aquesta època és assequible al igual que el menjar, del que us recomanaria provar al menys una vegada, una "espetada", una mena de pinxo de carn típic d'allà i si us agrada el peix, la "espada" o qualsevol varietat de bacallà. També destacaria la hospitalitat dels habitants i la bona conservació dels llocs d'interès.

dimarts, 2 de maig de 2017

Svalbard - El Vídeo

Seguint amb la tradició dels darrers viatges, avui publico un petit vídeo del viatge a Svalbard del passat mes d'Abril. Bàsicament va ser un petit creuer en un veler, el S/V Noorderlicht i una travessa amb moto de neu, aquest creuer no s'havia fet mai en aquestes dates i ens vàrem tenir que anar adaptant a les condicions climatològiques i a l'accessibilitat dels llocs on volíem anar però us puc assegurar que la experiència és brutal.
No m'enrotllo més i us deixo amb aquest vídeo que com sempre ha muntat, editat i maquetat el meu fill Jordi i gravat íntegrament amb un smartphone.

dissabte, 25 de març de 2017

Fotografia de proximitat: Cala Canyers

Amb aquesta fotografia de una albada a Cala Canyers, una petita cala que trobem desprès de la platja del Castell a Palamós, inauguro una nova secció dins del meu bloc, dedicada a la Fotografia de proximitat, on aniré pujant periòdicament fotos de llocs emblemàtics i els respectius comentaris que poden ser com arribar-hi, millors hores per anar-hi o simplement que hi ha darrera la foto amb l'objectiu final de poder contribuir a la conservació i manteniment dels mateixos a través de mostar la seva bellesa.
És el cas de la foto d'avui, un matí ventós, on un dels problemes era mantenir secs els filtres degradats (un ND de 0,9 i un GND hard de 0,6) per tal de no malmetre les fotos amb gotes inoportunes a la frontal del objectiu i ho vaig resoldre amb un dels draps que faig servir per netejar les lents, amb molta capacitat d'absorció de líquid) posat davant l'objectiu, només el treia quan anava a fer la foto, d'aquesta manera els filtres no quedaven afectats per l'esprai provocat per l'onatge i el vent.
Aquesta cala és de fàcil accés i té una part pavimentada i un parell d'edificacions petites que trenquen la bellesa salvatge i natural que tindria si no fos per aquest punt.
Crec que el millor moment fotogràfic aquí és la sortida de sol.
Espero que la trobeu del vostre interès.

diumenge, 19 de març de 2017

Entrevistes: Juan Tapia

Una nova entrevista, aquest cop un dels fotografs espanyols amb una visió més creativa i personal, Juan Tapia, reconegut a tota Europa, he tingut la sort de compartir la entrega de premis del Wildlife Photographer of the Year 2015 i també el tinc de company a Aefona i Portfolio Natural. Puc dir sense temor a equivocar-me que és un dels pocs que quan veus una fotografia seva ja saps de qui és abans de mirar qui la firma i això avui dia és molt.

1-Defínete como fotógrafo de Naturaleza, principales virtudes/defectos


En el año 2002 comienzo mi aprendizaje en el mundo de la fotografía en el taller fotográfico de mi ciudad, en Roquetas de mar. Mi primera fotografía la capté con una caja de zapatos, y la verdad, fue una experiencia inolvidable, ya que con este ejercicio me quedó muy claro 
el funcionamiento básico de una cámara fotográfica. En el taller empecé a fotografiar de una manera genérica en cuanto a temática, a través del mundo analógico, entre químicos y carretes cargados manualmente en chasis de plástico. Pero poco a poco, me daba cuenta que la fotografía de naturaleza iba teniendo más acto de presencia en mis archivos de haluros de plata.
En el año 2007 decido dar el salto a la era digital y con este cambio me meto de lleno en el mundo de las aves. Un mundo de mucho sacrificio donde la observación y espera, forman parte del ritual del fotógrafo, para captar especies en libertad y bajo una conducta natural. Pero la colección de especies y la falta de tiempo me llevaron a explorar nuevos caminos.En esa búsqueda descubro la fotografía de detalles, donde la fotografía de Isabel Diez, me influenció muchísimo. Esa fragmentación del paisaje, poco a poco me iría metiendo en el mundo de la abstracción. A día de hoy, es un modo de expresión en el que me encuentro muy cómodo, pero no es el fin. Quizás, mi gran virtud es la perseverancia y mi necesidad constante de evolución, en busca siempre de caminos nuevos que retroalimenten mi pasión en este mundo. Defectos tendré muchos, pero siempre me queda esa espina clavada, de que mis imágenes no contribuyan en la conservación del medio que me apasiona, La Naturaleza.

2- ¿Crees que la fotografía de Naturaleza actual es mejor o peor que la de la época analógica?

Sin duda la fotografía de naturaleza actual la veo con mucha más calidad técnica y creativa que la época analógica, sin menospreciar las grandísimas fotografías realizadas con herramientas más limitadas. La revolución digital ha ofrecido al fotógrafo un sinfín de mejoras técnicas, las ráfagas por segundo sin coste, la experimentación con un análisis in situ, el cambio de ISO para cada foto... son algunos de los avances que han permitido al fotógrafo subir la calidad de sus imágenes. La masificación en el sector que ha supuesto este cambio tecnológico, ha creado también una gran competitividad entre fotógrafos amateur y profesionales para poder destacar entre el enorme volumen de imágenes que genera este avance, desencadenando así un nivel altísimo de originalidad.
Por suerte he vivido las dos épocas y creo que la época analógica me ha beneficiado en la metodología de una gran fotografía.

3- ¿Eres propenso a cambiar a menudo de marca buscando un supuesto mayor rendimiento técnico?

En 15 años he tenido tres cambios importantes de equipo y cada vez estoy más convencido de que casi todas las imágenes que hago actualmente las hubiese captado igual con los otros equipos que tuve. El cambio siempre ha sido buscando una mayor calidad en cuanto a pixel, ruido, nitidez...Nunca buscando tener el mejor y el último modelo del mercado. Es peligroso caer en esa espiral de marketing, pues casi siempre, escuchamos hablar de cámaras, ópticas, filtros, cual es mejor, cual tiene ese fotógrafo... y dejamos de lado aspectos mucho más importantes como la composición, los distintos niveles de expresión, el mensaje... una serie de aspectos ajenos al equipo y que solo nosotros podremos aportar en nuestras imágenes, y que quizás, con un simple móvil o con un equipo mediocre consigamos imágenes memorables.

4- ¿Participas habitualmente en concursos? si/no.... razona el porqué

Participo en los concursos desde que empecé con la fotografía en el año 2002. Empecé a presentarme en los Rallys Fotográficos de mi ciudad , de los cuales, he aprendido muchísimo. Nos daban diferentes temas para captar, y en la exposición de las fotografías ganadoras, me daba cuenta de la visión y originalidad de otros fotógrafos. Siempre he dicho que los concursos me han educado poco a poco la visión en busca siempre de la originalidad.
Sobretodo participo para obtener reconocimiento aunque el tema económico también es importante para poder costear parte del equipo o viajes fotográficos.

5- Si tuvieras que escoger y no tuvieras demasiado tiempo, ¿sabrías decirnos cuál consideras tu mejor fotografía y porqué?

Es injusto y difícil escoger solo una fotografía, pues, cada una de ellas tiene una gran importancia en nuestro proceso evolutivo. Mojándome un poco, me quedaría con “Life comes to art” que es la imagen que ganó la categoría impresiones en el Wildlife Photographer of the Year en 2015. No me viene a la cabeza esta fotografía por el premio recibido, no, sino por su proceso creativo. Dediqué casi 5 años a la fotografía de aves y después de captar un gran número de especies y sentirme estancado, decidí descubrir otros caminos. La abstracción y la simbología empezaron a obsesionarme en mis trabajos.
Después de casi 4 años sin hacer fotografías de aves, retomo una idea que tenía en la cabeza, pero con el plus del aprendizaje de los años. No fue para documentar como en antaño, sino para conseguir la “expresividad” que me preocupaba en ese momento. Así que con esta imagen de alguna manera volvía a mis orígenes, las alas de la naturaleza, pero con mucha más fuerza y expresividad.
Y es que, “Life Comes to Art” es una representación surrealista que habla de un sueño, es una representación donde pintura y fotografía se unen de la mano para expresar un mensaje del autor: En la vida siempre se puede mejorar, solo tenemos que decidirnos, abalanzarnos y romper con el pasado para comenzar una nueva vida...”La vida de nuestros sueños”.

6- ¿Eres profesional o te planteas serlo y porqué?

No soy profesional de la fotografía, me dedico a la agricultura. Desarrollo mi actividad fotográfica como amateur, aunque el tiempo invertido a veces, es como el de un profesional. Creo que si me dedicara a la fotografía profesionalmente, las salidas perderían su magia, su romanticismo, su libertad.

7- ¿Qué valoración haces de tu presencia en las redes sociales y cuál es tu preferida para mostrar tu trabajo??

Las redes sociales es una herramienta poderosa para la difusión de nuestro trabajo. Al igual que existen web de fotografía a través de las cuales nuestro trabajo está a la vista, nunca tendrán la misma visibilidad que Facebook ,por su inmediatez, facilidad y capacidad de agrupar a todo tipo de personas ajenas o no a la fotografía de todo el mundo. Desde mi experiencia, cuando empecé a mover mis trabajos a través de Facebook, comenzó a surgir interés por mi trabajo.
Nos guste o no, si no utilizamos las redes sociales para dar visibilidad a nuestros trabajos o actividades, NO EXISTIMOS.

8- ¿Como fotógrafo, cuál es el viaje que más te ha marcado y porqué?

El viaje que más me ha marcado ha sido Rio tinto con Antonio Camoyán. Ese viaje no me marcó por el lugar, pues ya lo conocía, me marcó por el Maestro, que un día me ofreció su mano sin conocerme y desde entonces no me ha soltado. En ese viaje conocí “el alma del paisaje” de Antonio, que era una colección de abstractos sobre el tinto que nos cautivó e influenció a todos. Gracias a este viaje, meses más tarde, comenzaría yo a descubrir la abstracción en un pequeño bosque de eucaliptos cerca del Desierto de Tabernas. Trabajé una serie fotográfica en aquel bosque, que habla, sobre la transformación que sufren sus troncos a lo largo del tiempo. Esta serie, “el color de su piel” , me ha enriquecido muchísimo, a la vez de obtener un gran número de reconocimientos. Esta colección nació en aquel viaje con Antonio, fue sin duda el mejor viaje, fue el viaje de la Inspiración.

9- ¿Eres purista o incluyes en tus trabajos retoques y manipulaciones digitales para mejorar las presentaciones más allá de los ajustes básicos?

Pues quizás, mi experiencia en el mundo analógico y en la concursística me han llevado hacia un proceso más purista, donde doy más importancia a la pre-producción que a la post-producción.
Muchas veces me han criticado la falta de edición en mis imágenes, y no lo niego, pero creo que el mayor éxito de mis trabajos es la expresividad de los mismos.
No critico a quien decide manipular sus imágenes, pues el avance tecnológico está ahí para sacarle partido y porque no, para expresarse también a través de él. Quizás la solución del “eterno debate” sea informar al espectador del proceso y herramientas utilizadas en la fotografía.

10- ¿Cómo ves el futuro de la fotografía de naturaleza, hacia donde irá bajo tu criterio?

Bueno, nadie sabe hacia dónde irá la fotografía de naturaleza. Si es verdad, que hoy día vemos una evolución en cuánto a tipos de lenguajes. Venimos de un lenguaje puramente fotográfico donde el “Instante” ha sido “decisivo” a lo largo de todos estos años. Pero cada vez se le está dando también importancia al lenguaje artístico dónde tiene otro valor importantísimo como es la “Expresión del autor”. Hoy día vemos un gran interés por parte de fotógrafos amateur y profesionales por experimentar este tipo de lenguaje. No es uno mejor que el otro, son diferentes vías de comunicación. Quizás las nuevas tendencias nos estén llevando cada vez más hacia este tipo de lenguaje, donde el autor puede dar su propia visión con total libertad hacia lo que fotografía. Pero ya sabemos que las tendencias vienen y van, y es muy difícil adivinar el futuro de la fotografía de naturaleza.
A mí, personalmente, me alegra ver a la gente con cierto interés por experimentar cosas nuevas, descubrir nuevos caminos que nutren y estimulan la libertad creativa.

www.juantapiafotografia.com

www.facebook.com/JuanTapia
www.portfolionatural.com/juan-tapia

Moltes gràcies Juan!!

diumenge, 5 de març de 2017

Història d'una fotografia: Grues, un dia dins un hide

Si un temps enrere m'haguessin dit que estaria 12 hores dins un hide m'hagués posat a riure sens cap dubte però, com ja he dit en repetides entrades, el que avui és blanc demà pot ser negre en aquest món de la fotografia de Natura. I com que no estic tancat a res, amb l'ajuda d'en Pedro Javier Pascual, vaig reservar uns hides per un cap de setmana de febrer amb molta antelació però com són les coses... ja fèiem tard i només en quedaven un parell si els volíem per un dissabte; aquest fet va ser clau perquè a diferència de com faig en altres viatges, en aquest, em vaig haver d'adaptar a la disponibilitat i no vaig poder triar.
A primera hora, amb unes llums decents
A mesura que s'acostava la data, la il·lusió i les ganes anaven creixent fins que finalment va arribar el dia. Vàrem arribar de nit, amb molta pluja i vent durant el trajecte, això va ser un impediment per saber on érem i com era el lloc. Al matí següent, a les 6:45, ja estàvem a l'aparcament que hi ha al Centre d'Interpretació, vam carregar un sac de blat de moro per cebar una mica els voltants del hide i pels volts de les 7:00 entràvem a la garita.
La sorpresa va ser important, doncs em pensava que serien molt més grans i espaiosos i no, tot al contrari, en el que estàvem el Joan Masdeu i jo no et podies posar de peu completament i molt menys moure't més enllà de uns centímetres endavant o endarrere. No vaig deixar de pensar en la meva pobra esquena, sobretot la part lumbar que la tinc molt castigada i, estar un mínim de 12 hores en la mateixa posició em deixava uns grans interrogants per com aguantaria el meu físic.
La nostra habitació, amb el Joan i ja ben entrada la tarda
Doncs la veritat és que bé, millor del que em pensava i amb les amenes converses amb en Joan, un parell d'entrepans i les poques estones que vàrem tenir grues al davant va fer que el temps passes molt ràpid.
Cal remarcar que si no hi has anat mai i com que hi entres de nit no saps realment on ets fins que les primeres llums et permeten veure la situació.
Les primeres grues passen molt lluny i no s'aturen... nervis, expectatives... però res... van passant de llarg, una, dues, deu i uns quant grups nombrosos, totes van a parar davant del primer hide. Més dubtes...
No haurem cebat bé?
És veu massa el blat de moro?
Hem posat les xarxes de camuflatge malament?
Ens veuen o ens senten?
Moltes preguntes per les quals no teníem resposta, al final i un cop fora, ens vàrem assabentar que va ser degut als ocupants dels hides del dia anterior, ja que un va cebar (el que estava al primer) i els altres no, per això totes anaven cap al primer perquè ja sabien que allà estava ple de menjar.
Captura del mòbil, ja ho hi hauria gaire temps ni llum per més
No va ser fins ben entrada la tarda que no es varen apropar al lloc on portàvem hores esperant-les, pujar ISO fins més enllà del límits recomanables per fer alguna foto, ja que no n'havíem pogut fer en tot el dia, per tal de tenir un record de l'experiència i és que va ser això: una experiència.
Com a resum, puc dir:
- No vàrem passar fred.
- No vàrem tenir sort amb la quantitat de grues que hi havia en aquelles dates ni amb les que es varen apropar al nostre hide... Els altres dos es varen posar les botes, sobretot l'ocupant del primer.
- Hi tornaré!!
Unes vivències que no havia experimentat mai i que em varen agradar, sobretot quan vàrem tenir les grues a pocs metres i el soroll de l'obturador les feia posar en alerta, mai oblidaré la mirada d'un mascle que vaig tenir a un metre i, que per uns segons les nostres mirades varen connectar per la finestra lateral.

dilluns, 13 de febrer de 2017

Soc pel que fotografio o fotografio pel que soc??

Hi han molts cops que em pregunto si soc pel que fotografio o fotografio pel que soc... sembla una redundància però no ho és, simplement passa que quan tinc molt de temps per pensar i aquest dissabte l'he tingut als aiguamolls del Empordà, em bullen idees dins el cap i aquesta pregunta era una de les que més vegades ha sortit.
Fa un temps em preguntava si estava encasellat fotogràficament i per sort aquesta pregunta ja fa algun temps que no me la faig, ja ho tinc clar, no tant, el que us pregunto avui...
Molts de vosaltres direu que sous pel que fotografieu, per exemple, fotògraf de Natura, de ocells, paisatgista, macrero, d'arquitectura... etc.. etc... però penso que en el fons fotografio pel que soc, per les vivències acumulades, per les experiències, per la formació rebuda, pels interessos i per molts "pers" que hi podria afegir.
Definitivament jo no em reconec amb la primera afirmació i menys quan he vist en els darrers anys que no hi ha cap veritat absoluta i el que avui veig de color negre ningú m'assegura que demà no ho veure blanc o groc, així m'ha passat amb els meus objectius fotogràfics i amb les disciplines que he anat alternant dins aquest mon.
No sé si hi estareu d'acord o si val la pena perdre-hi un sol segon en pensar sobre això però us puc assegurar que jo li he perdut perquè de vegades m'agrada buscar-li tres peus al gat i sobretot perquè m'agrada sentir, parlar, pensar i viure la fotografia, per la que faig ara... però que potser dintre d'un temps ja no faré fruit de pensaments tan embolicats com el d'aquesta entrada i per descomptat, il·lustrada amb una fotografia a l'alçada d'aquest caos que proposo i que reflexa un bon caos també, en aquest cas de aire atrapat en el gel transparent del llac Baikal a Sibèria.

diumenge, 29 de gener de 2017

"Costa Brava", creus que li escau el nom?

Recordo que fa molts anys, quan per exemple Cala Frares era un lloc desconegut per la majoria de fotògrafs i aficionats a la fotografia, que hi vaig viure una tarda intensa, dura i fins i tot amb cert perill...
I podeu pensar: "Perill a la Costa Brava?" a molta gent els hi pot fer gràcia però res més lluny de la realitat, de vegades s'hi registren forts temporals on les ones poden assolir alçades de més de 6 metres i amb les que accedir a Frares per exemple ho fa una aventura sense saber el final, sempre feliç però moltes vegades frega els límits de lo raonable per aconseguir una foto.
Com deia abans, fa molts anys amb la companyia de la meva filla, vàrem accedir a Cala Frares amb temporal de llevant, fins i tot vàrem tenir que grimpar una mica però finalment hi vàrem poder plantar el trípode i la sessió va donar uns bons fruits, fins i tot un parell de premis en concursos.
Penseu que cada cert temps entrava una ona més gran i forta que les altres i teníem que fer-nos enrere fins tocar amb la esquena la pared del fons, l'aigua ens arribava als peus i amb cert cangueli va anar passant el temps fins tenir que sortir per cames ja que les ones fortes eren cada vegada més freqüents i veia la nostra integritat compromesa.
La foto d'avui no és d'aquell dia, sinó d'un altre dia de tempesta en el que algunes de les ones més altes passaven per sobre tots els frares de la cala, un fet poques vegades vist en directe però que et fa entendre el nom de "Costa Brava" i mantenir-li el respecte que s'ha guanyat al llarg dels segles.

dijous, 12 de gener de 2017

Història d'una fotografia: El començament

Aquesta vegada la història de la fotografia és la meva història en si mateix, una mica el començament de la meva passió per la fotografia aèria i de com poc a poc ha anat convertint-se en una passió per volar, comparable actualment al mateix fet de fer les fotografies.
De fet no sabria dir si m'agrada més fer fotografia aèria o el sol fet de volar, el que està clar és que mai hagués volat si no hagués tingut la inquietud i les ganes de immortalitzar el mon des del cel.
La foto d'avui és una petita part de la Badia de Cadis amb marea baixa, quan l'aigua deixa pas a aquesta trama de petits canals de desaigüe que des de dalt prenen formes que poden portar a la bogeria a un apassionat de les abstraccions com jo i és que quan les condicions son les idònies no pots parar de fotografiar, cada segon de vol les formes i colors canvien, tant per la incidència de la llum com per la mateixa orografia del terreny.
Però si la he posat a aquesta secció és per donar a conèixer la història que hi ha fins arribar aquí i no és altre que les moltes, moltíssimes fotografies que he vist del Yann Arthus-Bertran i del que us recomano que visiteu la seva web: Yann Arthus-Bertran o si podeu, compreu el seu llibre més engrescador "The Earth fron the Air", una bestialitat de llibre que fa 38 x 30 cm, us poso a sota una captura amb el mòbil d'aquest llibre on podeu veure que la 5D i el 70-200 no arriben a cobrir tota la amplada del mateix
i a més, pesa molt però hi podràs apreciar fotos de moltes temàtiques i de molts llocs d'arreu del mon sempre fetes des del aire, passió reforçada des de fa uns anys pel treball d'un altre referent, el Daniel Beltrá, guanyador entre altres del premi absolut al Wildlife Photographer of the Year 2011 y dos World Press Photo, Nature Stories al 2006 i Contenporary Issues al 2007 i del que també en destaco la seva fotografia aèria, en aquest cas més decantada a la denuncia i conservació.
Espero que els trobeu tant interessants i inspiradors com jo els hi he trobat.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...