dilluns, 25 de juliol de 2016

Història d'una fotografia: La Iglesiona del cabo Vídio

Segona entrada d'aquesta serie, aquest cop dedicada a un lloc increïble i desconegut per molta gent, inclús de la pròpia zona, es tracta de "La Iglesiona del Cabo Vídio"
Tot va començar ja fa uns anys quan vaig escoltar al meu amic David Álvarez de "Naturaleza Cantábrica" que la mencionava, fins llavors no en sabia res, no havia vist fotos i el meu cap es va imaginar l'indret...
Al 2014 ja hi va haver un intent que va resultar frustrat pel fort onatge i és que per poder-hi accedir s'han de donar una serie de condicions meteorològiques que en garanteixin la visita "segura" ja que és un lloc on t'hi pots "quedar" fàcilment si no tens un mínim de precaucions.
Finalment aquestes passades festes nadalenques i en una breu escapada a les costes occidentals asturianes hi vàrem poder accedir.
Portava temps mirant les taules de marees buscant-ne una de baixa que coincidís amb un coeficient alt i amb hores centrals del dia per garantir una visita "segura" a l'indret, va ser trucar al David i muntar la sortida, ell que ja hi havia baixat ens faria de guia però no va confirmar-ho fins fer les comprovacions de rigor, marea, direcció i força del vent i que estigués en una finestra horària que tingués bona llum solar.
En aquest gràfic del dia triat es pot veure que la marea baixa coincideix amb el migdia, el coeficient és bastant alt (molta oscil·lació entre la alta i la baixa), així doncs tot feia presagiar que aquesta part la teníem controlada.
El descens no és gaire difícil, però cal anar en compte en dos punts, al començament de la baixada, perquè hi ha moltes pedretes que fan que sigui fàcil anar rodolant i quan gairebé estàs abaix perquè s'ha de salvar un desnivell per una paret que fa uns 4 metres d'alçada i on amb molta sort hi vàrem trobar una corda, crec que sense ella i amb tot l'equip que portàvem no haguéssim tingut èxit en la nostra missió.
Un cop salvada aquesta dificultat, vàrem poder accedir per una de les tres boques, la única accessible des de terra i no sense mullar-nos els peus ja que encara que la marea era molt baixa, a la entrada hi ha una bona fondària que fa que no quedi seca mai, recomanable anar-hi amb botes altres o vadejador.
Fem un petit tram de túnel i accedim a la cova, la majestuositat del lloc ens deixa a tots bocabadats, és més increïble del que em pensava, sobretot la cúpula circular que hi ha al sostre, sembla feta per l'home i és del tot natural, les parets recobertes de roques amb vetes de colors, semblant a les de la Platja del Silencio i el més increïble de tot és que estàs sota el far del Cabo Vídio en una cova de uns 40 metres d'alçada...
Hi vàrem poder estar una bona estona fins que la prudència ens va fer agafar el camí de tornada, amb la única dificultat del lloc on havia la corda, tot i que a mi em va semblar més fàcil pujar que baixar, hi vàrem perdre una bona estona per pujar nosaltres i l'equip.
Resumint, un lloc únic, de difícil accés i on si volem anar-hi cal tenir molt de respecte per la natura ja que qualsevol llicència gratuïta que ens preguem ens pot portar a posar en risc la nostra vida per els següents motius:
- Amb marea mitja alta la entrada queda tancada pel accés des de terra.
- Si hi ha la mar picada és pràcticament impossible poder-hi accedir
- Si ens hi agafa la pujada dins, crec que seria difícil sortir-ne sa i estalvi.
- Si no hi ha cap corda per fer el darrer tram de baixada i no ets un "escalador" potser millor portar una corda pròpia.
i el millor consell, si podeu, aneu-hi acompanyats d'algú de la zona ;-)

dilluns, 11 de juliol de 2016

Laberint

Avui he pogut tenir una llarga conversa amb una assídua lectora del bloc, no intervé fent comentaris però no s'ha perdut cap entrada des de fa molts mesos, m'ha fet tanta il·lusió que mentre parlava amb ella ja estava escrivint aquesta entrada.
Perquè?
Fàcil, parlava amb ella com si parlés amb mi mateix, una sensació molt curiosa però com més conversàvem més m'adonava que coneixia al detall moltes de les entrades d'aquest bloc i el que més m'ha agradat és que m'ha fet pensar i reflexionar sobre el que faig.
Al final de la conversa m'he trobat com en un laberint sense saber com sortir-ne o com trobar algunes de les respostes a preguntes que m'ha fet, m'ha "interrogat" sobre la meva trajectòria i de com he anat canviant de manera de fer, plantejaments, objectius, especialitats, etc... sense deixar de pensar en la veritable raó de la meva dedicació a la fotografia i que ella m'ha ajudat a veure i que no és altre que un vincle per assolir somnis, una màquina que converteix en realitat fites i experiències impensables i que gràcies a la fotografia he aconseguit.
I tot això sense parlar ni un sol moment de canon-nikon, de si onlyraw o hiper-processats etc, tant important és "el que queda" que "com s'hi arriba" i m'agradaria que servis de reflexió per tots, sobretot en aquests moments que tothom ho sap tot i que tot el millor és el que ell fa, menystenint moltes vegades als demés.
Per això he trobat adient acompanyar el text amb aquesta foto aèria d'unes salines que hi ha prop de la Badia de Cadis, ja que em recorda a un laberint, semblant al que estic completant durant tots aquests anys que em dedico més seriosament a la fotografia i que no sé si trobaré mai la sortida o que m'hi esperarà al final però si que em permet gaudir de cada nova descoberta. 
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...