diumenge, 28 de febrer de 2016

Sibèria - Illa de Olkhon

Tercer dia i per fi hem arribat al veritable objectiu del viatge, Khuzhir, la capital de la illa de Olkhon, al mig del Baikal, amb molta neu sobre el gel encara però les previsions son de que bufara el Sarma (autèntic vent siberià) i com que la neu és seca la escombrarà i ens deixarà veure un mon nou, un mon de gel.
 Un breu passeig pel poble i arribem al lodge on passarem els propers dies, tot de fusta amb una gent molt amable i en contra del que ens havien dit, hi havia wi-fi (bé, fins que varen arribar un grup de xinesos que el col·lapsaven a totes hores fen videoconferències), unes habitacions molt millors del que m'havia imaginat i situat en un lloc estratègic, a pocs minuts de Shaman Rock, un lloc religiós del buryats i del port per on havíem arribat.
La primera nit, aprofitant que no hi havia cap núvol vàrem decidir anar a fer nocturnes sobre el gel, tinc que dir durant el camí al llac em vaig donar la primera i única patacada per relliscada de tot el viatge i no va ser caminant sobre el llac precisament sinó al carrer d'accés que era autèntica pista de patinatge, per sort i per la motxilla que duia a l'esquena, no va ser greu.
L'intenció era anar davant de Shaman Rock i enquadrar la via làctia en mig de les dos roques, ja que coincidia per hora i per orientació però als pocs metres vàrem tenir que desistir ja que amb la inexperiència de caminar sobre el gel a pel ens hi jugàvem el físic i el futur del viatge però vaig tenir temps de fer alguna foto aprofitant els vaixells de pesca que hi havia atrapats en el gel.
Quan es va fer de dia ens vàrem adonar dels milers i milers de possibilitats de fer detalls i composicions abstractes, fins a un punt que de tant en tant tenia que parar per no quedar mentalment "saturat" i és que només caminant una mica et podies trobar amb formes i sobretot, tons que no tenien res a veure amb els que havies vist feia una estona.
Com a mostra de la varietat de patrons, he triat aquesta foto feta el primer dia d'exploració del "little sea", com definien aquesta mena de mar interior els natius de la zona.

diumenge, 21 de febrer de 2016

Sibèria - Listvianka

Avui em centraré en Listvianka, l'últim poble en que dormiríem abans d'iniciar el viatge a través del gel cap a la illa de Olkhon on passaríem la major part del viatge i que va coincidir amb el segon aniversari de la operació de pròtesis de maluc.
Va ser un dels dies que vàrem caminar més, uns 20 kms, una bona part sobre el gel i desprès de visitar un mercat que fàcilment et podia "transportar" 50-60 anys enrere, vaig poder menjar el meu primer omul, el peix endèmic del llac i molt apreciat per tothom allà i que va resultar força bo.
D'aquest lloc tinc que destacar l'amabilitat, acolliment i bon menjar amb que ens va obsequiar la Maria Konova, propietària del Baikal Chalet.
Aquell matí vàrem tenir una de les sortides de sol amb més color de tot el viatge i vaig poder-la veure per primera vegada a través del gel transparent i cristal·lí del Baikal. La primera foto d'aquesta entrada n'és una mostra.
I per acabar d'arrodonir l'aniversari, que millor que un "passeig" de 6-7 hores amb hovercraft??
Una experiència única que ens va permetre veure racons del llac impossibles amb qualsevol altre mitja de transport i gaudir d'un dinar al aire lliure en un lloc on només s'hi podia accedir pel gel, preparat per dos natius al més pur estil nòmada... sobre si era bo... millor no feu preguntes ;-)

dijous, 18 de febrer de 2016

Sibèria - Primeres passes...

Hi han llocs al mon amb un encant especial, en els darrers anys he tingut la sort de poder-ne veure alguns dels més emblemàtics i ho he compartit en aquest bloc però sempre hi havia un parell de destinacions a les que tenia molt de respecte, una de elles era el Llac Baikal a Sibèria durant l'hivern i fa pocs dies la vaig poder visitar.
Rússia ha estat sempre un país sinònim de tancament, de misteri i desconeixement i si parlem de l'altre extrem, Sibèria, encara més. Però sempre ho mirava de reüll i tenia una xinxeta clavada al llac Baikal, el més profund i on s'hi acumula el 20% de l'aigua dolça del mon i més concretament a la illa de Olkhon, situada al vell mig del mateix llac.
Quan anar-hi era l'altra gran pregunta, a l'estiu molt més fàcil però sense un objectiu clar... a l'hivern molt més difícil i arriscat però amb uns objectius molt definits.
De sobte va sortir una petita oportunitat, era un dimarts i el viatge estava programat pel divendres de la setmana següent, tenia el passaport en regla però no tenia ni invitació ni visat, miro la web de la "central de visados rusos" i veig que mínim 10 dies hàbils...aquest cop no podrà ser vaig pensar però estava equivocat, hi havia una opció "urgent" pagant una mica més i tres dies abans de marxar teníem ja tota la documentació necessària.
Desprès de més de 10 hores de vol i amb un transfer a Moscou, aterràvem a Irkutsk, la capital de la Sibèria de l'est, una diferència horària de 7 hores i 40º menys de temperatura respecte Barcelona però ja estàvem allà.
La foto d'avui correspon a uns del primers passos sobre la superfície glaçada del llac, desprès en varen seguir molts més, fins a completar 55 kms a peu per sobre el gel durant tota l'estada... no puc deixar de comentar que al principi no les tens totes caminant per una superfície tant transparent i sabent que sota teu hi ha una fondària tan considerable.
De moment aquestes son les primeres passes, en vindran més...

dimecres, 3 de febrer de 2016

La fotografia com a forma de vida

Aquestes darreres setmanes han estat molt intenses a nivell social, la repercussió del Wildlife Photographer of the Year és molt més gran del que m'hagués pensat mai i avui amb tantes les xarxes socials, la repercussió és immediata arreu del mon.
Les portes que s'obren a un aficionat a la Fotografia com jo eren impensables tant sols fa escassament 4 mesos, quan vaig recollir el premi en el Museu d'Història Natural de Londres i això m'ha portat a buscar moments de soledat, a llargues caminades per la muntanya, allunyat de tot i de tots, solament per reflexionar i intentar "fer les coses bé".
Entre altres temes que tenia en el "batut" hi havia aquest bloc, la feina cada cop em té més lligat (no em queixo, hi estic molt bé...), el temps que destino a les xarxes socials i els viatges, m'han portat a una desacceleració de les publicacions, setmanals fins fa poc, i ara molt més espaïdes i potser tot plegat m'ha fet perdre una mica la identitat en els continguts,també hi ha la possibilitat real i alguna oferta per canviar l'idioma d'aquest racó cap a un menys minoritari, descartada pel moment però que està allà, abans m'ho demanava algú de tant en tant... podien passar mesos sense cap comentari en aquest sentit però ara en rebo dia si dia no.
On vull arribar amb tot aquest totxo??
Doncs a manifestar públicament que per mi la Fotografia de Natura és una forma de viure, irrenunciable i que em manté amb el cap a lloc quan tinc moments dolents anímicament (dels que tots en tenim...) i quan necessito desconnectar del dia a dia però s'ha arrelat tant dins de mi que moltes vegades aplico a les coses quotidianes, sense pensar, els mateixos conceptes que aplico a la fotografia fins a un punt que podria afirmar que "observo" la vida com si fos un fotògraf esperant aquella impressionant posta de sol, amb calma però sabent el que vull i el que al final hi han moltes possibilitats de que passi, sense més pretensions ni objectius que gaudir cada instant, cada vivència i nova experiència com si fos la última.
Crec que amb aquesta foto simbolitzo en una imatge tot el que he dit, dos ocells volen lliures i silenciosament damunt un llac escocès abans de la sortida de sol, passant del fred i la fina pluja, només volant lliures i allunyats de tots els problemes, enveges i mal rotllos i aporten el toc de bellesa a un escenari que no la té. 
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...