dilluns, 11 de juliol de 2016

Laberint

Avui he pogut tenir una llarga conversa amb una assídua lectora del bloc, no intervé fent comentaris però no s'ha perdut cap entrada des de fa molts mesos, m'ha fet tanta il·lusió que mentre parlava amb ella ja estava escrivint aquesta entrada.
Perquè?
Fàcil, parlava amb ella com si parlés amb mi mateix, una sensació molt curiosa però com més conversàvem més m'adonava que coneixia al detall moltes de les entrades d'aquest bloc i el que més m'ha agradat és que m'ha fet pensar i reflexionar sobre el que faig.
Al final de la conversa m'he trobat com en un laberint sense saber com sortir-ne o com trobar algunes de les respostes a preguntes que m'ha fet, m'ha "interrogat" sobre la meva trajectòria i de com he anat canviant de manera de fer, plantejaments, objectius, especialitats, etc... sense deixar de pensar en la veritable raó de la meva dedicació a la fotografia i que ella m'ha ajudat a veure i que no és altre que un vincle per assolir somnis, una màquina que converteix en realitat fites i experiències impensables i que gràcies a la fotografia he aconseguit.
I tot això sense parlar ni un sol moment de canon-nikon, de si onlyraw o hiper-processats etc, tant important és "el que queda" que "com s'hi arriba" i m'agradaria que servis de reflexió per tots, sobretot en aquests moments que tothom ho sap tot i que tot el millor és el que ell fa, menystenint moltes vegades als demés.
Per això he trobat adient acompanyar el text amb aquesta foto aèria d'unes salines que hi ha prop de la Badia de Cadis, ja que em recorda a un laberint, semblant al que estic completant durant tots aquests anys que em dedico més seriosament a la fotografia i que no sé si trobaré mai la sortida o que m'hi esperarà al final però si que em permet gaudir de cada nova descoberta. 

6 comentaris:

  1. sort que al volar desapareixen els laberints��

    ResponElimina
    Respostes
    1. També hi han alguns laberints Andreu, com el núvols del delta... recordes??
      ;-))

      Elimina
  2. Me encanta la metáfora que has utilizado para hablar del camino del fotógrafo, pero sin duda es el camino personal el que te mete en ese laberinto. La búsqueda de nuevos lugares, experimentar nuevas técnicas, desarrollar un nuevo lenguaje....son sin duda retos que te harán caminar por esos pasadizos en busca de una salida y esa salida es el éxito personal, no mediático....Pero lo bonito y creo firmemente evolutivo, es volver a buscar otra entrada para volver a entrar en ese laberinto, en el laberinto del inconformismo. Un fuerte abrazo
    Juan Tapia

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Juan,
      Como muy bien dices hay otras entradas pero indudablemente muchas salidas también, solo hace falta seguir tu camino y encontrar una de ellas para, con suerte, volver a entrar por otro lado del camino evolutivo, celebro que te haya gustado la entrada y espero que sirva a otros para ver algo de luz en las tinieblas por las que solemos atravesar en determinados momentos del "camino".
      Un abrazo

      Elimina
  3. Hola Pere, crec que és millor que no surtis del laberint. A vegades t'aturaràs a pensar, altres, canviaràs de direcció. Però si veus la sortida, la creativitat se t'haurà acabat. Així que en bé teu i nostre, millor que no en surtis i vagis explorant nous recorreguts.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Ramon,
      Aquesta és la idea, cada nou camí o cada gir en el laberint és converteix en una experiència nova, difícilment hi trobaré una sortida ;-)
      Per altra banda, m'ha agradat el comentari que fa el Juan Tapia sobre "l'èxit personal, no mediàtic.." una frase senzilla però que segur que poca gent entendrà el que hi ha al darrera ja que va en direcció oposada a la resta de la societat fotogràfica actual ;-)
      Una abraçada

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...