dilluns, 25 d’abril de 2016

Entrevistes: Oriol Alamany

Per celebrar les 300.000 visites al bloc i els casi 7 anys d'antiguitat vull inaugurar una nova secció, la d'entrevistes a gent destacada dins el mon de la fotografia de Natura i qui millor per fer-ho que l'Oriol Alamany, un referent per molts de nosaltres i un dels "pares" de la fotografia de natura de la que gaudim avui dia i com no necessita presentació, us deixo amb la entrevista.
1-    Defineix-te com a fotògraf de natura, principals virtuts / defectes

Resulta difícil auto-definir-se, això hauria de quedar pels altres, però ho intentaré.

Temàticament, tot i que les meves preferències s’orientin a la fotografia de fauna salvatge i també de paisatge, disciplines que m’apassionen i on em desenvolupo millor, crec que sóc un fotògraf força polivalent. M’agrada crear fotografies en general, ja siguin de paisatges, de fauna i flora, d’antigues civilitzacions, de persones, de pobles o fins hi tot de ciutats. En el moment actual als fotògrafs se’ns exigeix o ens auto-exigim “classificar-nos”, integrar-nos en un “clan” en concret. Em sembla una partició empobridora. Ser un fotògraf complert sembla que sigui dolent avui dia! A mi m’agrada fotografiar el món, tot el que m’envolta.

En l’aspecte visual intento que les meves fotografies transmetin equilibri i serenitat, així com de vegades un punt de misteri o melancolia i, també, evoquin el moment que jo he viscut. M’agraden les llums al límit del dia i la nit, i les composicions acurades o, algunes vegades, agosarades. Procuro sempre composar a la càmera, ho considero millor que mal-enquadrar primer i arreglar-ho després a l’ordinador. Al cap i a la fi som fotògrafs, no? Doncs demostrem que dominem l’ofici i fem les coses bé de bon principi.

Virtuts i defectes? Sóc autodidacta, una mica llop solitari i, com a fotògraf, m’he fet a mi mateix, la qual cosa no sé si és bona o dolenta. Als anys 70-80 ho havies de fer per força, ja que no hi havia gaire informació disponible. Avui dia, amb internet, penso que la gent es forma i evoluciona no pas a partir d’ell mateix seguint una progressiva evolució natural, si no a partir del que fan i mostren els altres. Això marca uns estils i maneres de fer força uniformitzats.

Una de les meves virtuts com a fotògraf de natura és que conec el que fotografio. He estat estudiós de la natura i conservacionista, i crec bàsic conèixer el que es fotografia per a saber valorar-ho i enfrontar-se al subjecte. Potser això em fa preferir els retrats ambientals que els primers plans d’animals, que podrien estar fets en qualsevol zoo. Vull evocar la natura salvatge.

M’agrada viatjar, veure coses noves... Em moc bé en entorns naturals extrems, en destins poc visitats. No disparo milers de fotografies al dia com veig que fan altres. Sé quan és el moment de fotografiar i quan no val la pena prémer el disparador perquè el que sortirà no valdrà la pena.

Defectes? Després de quatre dècades de fer i veure fotografies tot em sembla que ja ho he vist. Veig molt poques coses noves que em colpeixin i de vegades em desil·lusiona una mica la situació actual de la fotografia.

Cada vegada sóc més intuïtiu a l’hora de fer fotos (Defecte o virtut?). Sempre he estat bastant àgil a l’hora de fotografiar i de vegades sóc visceral i fotografio ràpid.

Tot i que quan més gaudeixo és amb la fotografia de fauna salvatge, reconec que em costa la fotografia d’acció. Se’m donen millor les imatges estàtiques, intemporals. I per a fer persones sóc massa tímid.

2-    Creus que la fotografia de natura actual es millor o pitjor que la de la època analògica??

Ni millor ni pitjor, és diferent.

Cert que l’impacte d’algunes imatges digitals actuals és colpidor, però s’ha de tenir en compte que les noves tecnologies també ens ho posen tot més fàcil. Imagineu fer fotos enfocant a mà, treballant amb un rang dinàmic de 5 punts enlloc dels actuals 12 o 13, que per a fer fotografies detallades haguessis de treballar amb voluminoses càmeres de gran format, no poder corregir sobre el terreny la foto que acabes de fer ja que no veuràs els resultats fins a 15 dies després, no poder canviar res a posteriori (com amb les diapositives, que és amb el que jo treballava), que cada 30 dispars et costessin 15 €... No, no era el mateix, tot era molt més complicat.

Per altre banda, abans resultava més fàcil innovar. No hi havia aquesta sensació de “tot està fet”. Als anys 80-90 varen sorgir tècniques creatives com la fotografia d’acció amb velocitats lentes, el open-flash, les dobles exposicions, la fotografia d’alta velocitat, fotografiar animals amb grans angulars i controls remots, etc, que varen donar un aire fresc a la fotografia de natura. Es podien fer coses noves que encara no s’havien explotat. Avui dia sembla que tot estigui fet ja i que les úniques innovacions vinguin de si fas servir el Photoshop més o menys intensament. Avui s’intenta marcar la diferencia amb el tractament de la fotografia original.

Prefereixo treballar amb la tecnologia digital, però sense menysprear el que vaig fer abans d’ella. Veig autors actuals que infravaloren imatges de temps passats, com si perquè ja no estan a la darrera moda ja no tinguin valor. És com si no es valorés el quadre d’un pintor impressionista o una cançó de The Beatles perquè es va fer fa molts anys. 

3-    Ets propens a canviar de marca sovint buscant un suposat millor rendiment tècnic?

Mai. Em sembla una tonteria pensar que seràs millor fotògraf per canviar de marca. Sóc usuari de Canon des de 1980, gairebé des dels meus inicis. I el fet de no canviar no té res a veure amb una fidelitat a la marca, ja que en la vida m’han pagat ni un euro. Podria fer perfectament el que faig amb una Nikon, per exemple. És una qüestió de prioritats i de racionalització de les meves inversions econòmiques. Prefereixo gastar els diners en altres coses, com viatjar i treballar en els meus projectes.

4-    Participes habitualment en concursos si/no.... raonar el perquè

Com a concursant ben poc, en general només a dos d’importants a l’any. I alguns anys ni aquests. Com a jurat força, ja que m’inviten molt a ser-ne.

Des la banda de la organització, el problema amb els concursos és que abans n’hi havien pocs i ara tothom en munta, sovint amb finalitats lucratives o d’aconseguir imatges gratuïtes. S’ha d’anar amb compte amb quins es participa, que no siguin una presa de pèl.

Des de la banda dels fotògrafs, en els darrers anys ha sorgit tota una fornada d’autors especialitzats a participar en tots els concursos possibles, siguin del nivell i país que siguin. Per a alguns guanyar un d’aquests premis és com aconseguir un gran “Like” en una xarxa social. Abans els aficionats anaven de cul per a veure el seu nom en el crèdit d’una fotografia impresa en una revista. Ara aquest interès s’ha traslladat als concursos.

Jo, si em presento a un concurs, és per veure si valoren una determinada imatge que a mi m’agrada, el meu treball personal. No crearia mai fotografies específicament orientades a un concurs o jurat determinat amb la finalitat de guanyar. Hi a persones molt preocupades per això i s’acaba creant un “estil foto concurs” en base a les guanyadores d’altres edicions o certàmens. I quan una persona guanya un concurs amb una foto, aleshores presenta la mateixa o una molt similar a tots els concursos possibles per a intentar repetir guardó.  I els seus seguidors l’imiten i fan el mateix.
5-    Si tinguessis que triar i no tinguessis massa temps, sabries dir-nos quina consideres la teva millor fotografia i perquè?

Pregunta clàssica i difícil (o impossible) de respondre. Jo funciono més per treballs, per reportatges, per projectes, que per imatges individuals. De tota manera, ja que me’n fas dir una, escullo aquesta de l’Agró Goliat en una llacuna del Parc Nacional de Kruger, que va ser guardonada en el concurs European Photographer of the Year 2009 de la GDT. És una fotografia de composició molt meditada, serena, però que enganya. Està feta des d’un mirador d’un lodge, amb un caçador d’animals africans al meu costat donant-me la tabarra parlant sense parar de les seves caceres. Es un retrat ambiental de fauna, amb una composició acurada i minimalista, de color intens i que evoca els gravats japonesos (una de les meves grans aficions), té tot el que busco en una imatge.

6-    Ets professional o et planteges ser-ho i perquè?

Vaig començar a fer fotos com aficionat cap el 1976, vaig vendre les primeres fotografies a finals d’aquella dècada i sóc professional des dels anys 80. Perquè? Perquè era el meu somni, dedicar la vida al que m’agradava. I vaig sacrificar (i encara sacrifico) moltes coses per tal d’aconseguir-ho.

7-    Quina valoració fas de la teva presència a les xarxes socials i quina és la teva preferida per mostrar el teu treball??

Pel professional les xarxes socials són imprescindibles per a que els aficionats et coneguin. No tant per aconseguir clients, ja que les empreses cal anar a buscar-les o et busquen per altres bandes.

On m’agrada més mostrar el meu treball és al bloc (http://blog.alamany.com ), ja que puc combinar imatges amb una de les meves altres aficions: escriure. Estic treballant en una nova web (http://www.alamany.com) basada en galeries dels meus reportatges, no només imatges soles.

Però això no són ben bé xarxes socials. El lloc on m’agradava més posar fotografies era Whytake, on les imatges eren de qualitat, el disseny net i elegant, i la comunitat seriosa i respectuosa. Però dissortadament va tancar. Ara on sóc clarament més actiu és a Facebook, no és que m’entusiasmi, però hi tinc una bona comunitat de seguidors i de gent a la que segueixo. Fa uns mesos vaig entrar a Instagram, un lloc on les imatges son les protagonistes, tot i que la visió no és de elevada qualitat. A veure com va. Ni Google+ ni Twitter em diuen res, la veritat.
8-    Com a fotògraf, quin és el viatge que més t’ha marcat i perquè?

Potser el de gairebé tres mesos a Austràlia, el 1992, que va ser el primer gran i llarg viatge a un destí llunyà. Fins aleshores, per qüestions econòmiques, amb la meva companya Eulàlia Vicens només havíem arribat fins on podíem anar amb cotxe (Però no cregueu que anàvem aprop, ¡havíem arribat a Turquia fins la frontera amb Iran, a la península de Varanger a la Noruega àrtica, o a Abu Simbel al sud d’Egipte!).

El meu viatge més satisfactori ha estat l’illa de Socotra a Iemen. Va ser una arriscada aposta 100% personal d’un destí totalment desconegut aleshores. Però només em va donar que satisfaccions, a més de dos articles a la revista National Geographic.

9-    Ets purista o inclous en els teus treballs retocs i manipulacions digitals per millorar les presentacions més enllà dels ajustaments bàsics?

Venint d’un món com el de la diapositiva, on exactament el que fotografiaves es el que es plasmava en la imatge final, arrastro una filosofia de poc retoc i nul·la manipulació que suposo que alguns consideren purista. Però “purista” és un terme que sembla pejoratiu, com mancat d’evolució. Jo en diria “autèntic”. Advoco per la integritat de la imatge original, tinc un compromís amb la realitat, em bé de gust plasmar el que veig i visc, no una obnubilació onírica d’una vivència que mai he experimentat.

10-Com veus el futur de la fotografia de natura, cap a on anirà en el futur sota el teu criteri?

Ni jo ni ningú ho sap. I si fem una predicció segur que ens equivoquem.

Aprecio clarament una creixent permissivitat en el públic en acceptar imatges cada vegada amb més fortes manipulacions: el primer pla tret d’una foto i el fons d’una altra fins i tot feta en un dia u hora diferent (perquè no estaves al lloc a l’hora adequada); esborrar ocells o branques molestes d’una foto (perquè no has sabut composar adequadament al disparar la foto); estirar les muntanyes per a que semblin més estilitzades (perquè no saps apreciar o captar la seva veritable bellesa)... Aleshores en diuen que és Art.

Un fet que m’amoïna és que es qualifiqui com a “fotografia documental” a les creacions que plasmen més la realitat, i com a “fotografia artística” a la més manipulada . No té res a veure una cosa amb l’altra. Jo en diria “fotografia” a una cosa, i potser “imatge digital” a l’altra, com fan a National Geographic, per exemple. La fotografia, pel fet de ser manipulada no sempre és Art, de vegades és un xurro infumable. I la fotografia de caire més realista no sempre és estrictament documental, també pot ser Art, ho demostra abastament la historia de la fotografia.

La llàstima és que ara les fotografies no manipulades sembla que tenen un menor impacte en el públic i entre els clients, que juguen a segona divisió. M’agradaria que es pogués diferenciar una cosa de l’altra, per a poder valorar-les en justícia.

ORIOL ALAMANY - Imágenes vivas

http://www.alamany.com
http://blog.alamany.com
http://www.facebook.com/oriolalamany.photography
http://www.naturephotoblog.com/author/oriol-alamany
http://instagram.com/oriolalamany/

Moltes gràcies Oriol!!

28 comentaris:

  1. Una entrevista molt interessant. Em quedo amb moltes coses, però sobre tot amb aquesta frase " em bé de gust plasmar el que veig i visc, no una obnubilació onírica d’una vivència que mai he experimentat". Per desgràcia ara, si no tens cels apocalíptics trets a força de capes de máscares, sembla que no tens res.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest aspecte que ressaltes el comparteixo totalment, ara bé, també puc entendre totes les altres versions, hi han causes que poden decantar o limitar poder-ho viure "in situ", fins i tot físiques, t'ho dic perquè ho he patit i no he abusat del apocalipsi pictòric però també pot ser una opció arribat el cas, el que no comparteixo de cap manera és voler fer-ho passar per "real"
      Celebro que ho hagis trobat interessant.

      Elimina
  2. Abans que res, enhorabona pels 7 anys compartint amb natros aquesta finestra Pere. I que dir de l'entrevista amb l'Oriol, sempre és un plaer llegir d'ell. Una abraçada i endavant amb la nova secció!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquí seguirem si no hi han canvis importants Xavi, al peu del bloc... i espero que aquesta nova secció pugui aportar-nos a tots uns nous horitzons o punts de vista diferents.
      Una abraçada

      Elimina
  3. Felicitats pel aniversari i la qualitat de les entrades a que ens tens acostumats i magnífica la idea de celebrar-ho amb l'Oriol, fotògraf admirat per molts i gran referent. Les reflexions que ens ha fet hi estic completament d'acord. Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. La veritat és que ell m'ho ha facilitat molt i ha estat tot super-senzill, a veure si les properes tenen el mateix interès...
      Moltes gràcies!!
      Una abraçada

      Elimina
  4. Una entrevista molt interessant, m'ha agradat llegir les opinions de l'Oriol.
    Felicitats!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Mercè, ho celebro!
      Un petó

      Elimina
  5. Molt bona entrevista que ens ajuda a acostar-nos més a l'Oriol. I sort amb la nova sección. Em sembla molt interessant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Content de que t'hagi agradat Santi, em pensava que hi hauria una mica de polèmica amb alguna de les seves afirmacions però veig que estava equivocat o que tots els lectors habituals compartim la mateixa parcel·la de la fotografia ;-)
      Moltes gràcies!!

      Elimina
    2. No som ningú per qüestionar les afirmacions que pugui fer un fotògraf amb la trajectòria i el bagatge de l'Oriol Alamany. ;)

      Elimina
    3. Saps una cosa Santi, ahir li vaig dir el mateix a l'Oriol... ho pensàvem els dos però la teva afirmació és contundent.
      Encara que segur que ell també agrairia que tots hi diguéssim la nostra, jo puc estar d'acord o no però mai li he dit res per "quedar bé" crec que la gent en general al final valora la sinceritat (ben entesa.. clar) i sobretot si això pot aportar riquesa als demés ;-)

      Elimina
    4. Es que cadascú té la seva manera de fer, i la millor prova de si es va pel bon camí són els resultats. Potser jo ho faria d'una altra manera, i segur que obtindria uns resultats diferents. De totes maneres, en aquesta parcel·la de la fotografia que dius no hi ha tanta rivalitat com en d'altres, més aviat al contrari, que compartim les experiències i el coneixement.

      Elimina
    5. Això està clar Santi, crec que cada un ho fem o ho intentem fer de una manera personal, potser ni han que els surt més "fàcil" i a altres els costa més temps però l'objectiu és clar.
      Si no hi han tants interessos, sobretot econòmics la cosa rutlla molt millor, on hi entren els eurus tot canvia i ja no és tant sol l'ego, desprès és la butxaca ;-)

      Elimina
  6. Felicitats Pere! Molt bona entrevista d'una gran fotògraf! Abraçades!

    ResponElimina
  7. Felicitats a tots dos, dues generacions, però dos grans fotògrafs. Molt maca l'entrevista i molt de seny en les paraules d'Oriol. I és que l'experiència és un grau.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Celebro que t'hagi agradat Tino, un dels motius perquè vaig triar primer a l'Oriol és precisament aquest que cites ;-)
      Moltes gràcies!!
      Una abraçada

      Elimina
  8. Entrada al bloc molt interessant, també molt innovadora.
    També molt interessant l'última pregunta i la seva resposta. Intrigat de saber qui seran els propers i les seves reflexions.
    Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho celebro Jordi, espero que les properes siguin igual de interessants...
      I de la darrera pregunta, només puc dir que si l'hagés escrit jo no hauria canviat ni una sola coma ;-)

      Elimina
  9. Pere, no puc fer més que aplaudir aquesta teva iniciativa tant enriquidora 'devorant' cadascuna de les paraules i reflexions de l'Oriol Alamany. Chapeau!

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'alegro que t'hagi agradat Ramon, intentarem mantenir el nivell en les properes ;-)
      Moltes gràcies!

      Elimina
  10. Bona iniciativa Pere! Enhorabona!!! Contenta de llegir-vos i aprendre'n!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Lou,
      Content de que ho hagis trobat interessant, en seguiran més...
      Gràcies!!

      Elimina
  11. M'ha agradat llegir l'article de l'Oriol, molt interessant, les coincidències en quant a criteris seria el de menys ,doncs totes les idees i tendències van formant la pròpia i el millor és que sigui flexible
    La fotografia digital és molt recent en el temps, 15 anys?? 20?? No ho sé però amb això m'agrada pensar que és un nado que encara ha de descobrir el món, de fet cada dia s'inventen nous recursos visuals que després tots utilitzem, la capacitat humana per inventar noves estètiques és infinita i des dels principis ha evolucionat exponencialment..
    Tot esta per descobrir, hi ha molt a dir. Però la nostra cultura visual o fotogràfica és analògica ( ni bo ni dolent) crec jo i per tant amb cada avanç digital en quant a estètica de la imatge crea forts dubtes de si és una imatge manipulada o no s'acosta a la realitat. Hi ha tendències diferents en fotografia de naturalesa i, perquè no, les imatges mes oníriques o també pictòriques tenen el seu recorregut si es realitzen amb obstinació i honestedat. Aquí hi ha lloc per a tots.
    Aprofito l'ocasió per saludar-vos als dos. Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Alex,
      Sempre és molt interessant i enriquidor el teu particular punt de vista, com molt bé dius, a la fotografia de natura hi cap molt i en destacaria la menció que fas a la honestedat, per mi imprescindible.
      Moltes gràcies!!
      Una abraçada

      Elimina
  12. Només una pega: no se'm fa dur veure imatges blanc sobre negre, però sí llegir textos extensos blanc sobre negre intens.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho valoraré per la futura actualització i rentat de cara del bloc.
      Gràcies Alfred!

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...