dimecres, 26 de febrer de 2014

L'Esperit Maligne

De vegades les fotos que fem o les fotos que triem per mostrar van lligades al nostre estat d'ànim, aquesta d'avui reflexa perfectament aquest fet.
M'he estat repassant totes les que vaig fer aquella sessió, feia fred, estava sol i amb dolor i gairebé estan tallades per el mateix patró, fotos sense color, buscant elements potents o símbols per aïllar, boires embolicant el paisatge i tirant de tele, la majoria, com aquesta mateixa, estan fetes amb el 70-200 amb l'extender per x2, no tinc res més llarg però segurament si ho hagués tingut, seria l'òptica triada.
En quant a processat, res a comentar, només he jugat amb les corbes per tal d'aconseguir quelcom més de contrast en els arbres, ni el WB he tocat, ja el vaig escollir "in situ" a 5.900 kelvins per captar la subtil llum càlida que no acabava de travessar els núvols mitjos i alts que hi havia.
Ja vindran temps amb més color o més alegria però també us tinc que confessar que de les prop de 70 fotos d'aquella sessió un bon percentatge les vaig gaudir al fer-les i al repassar-les a la pantalla de casa.
;-)

dijous, 13 de febrer de 2014

High Hopes!

Encapçalo l'entrada d'avui amb el títol de la cançó del Bruce "The Boss", m'ha semblat adient per el relat que posaré avui i que poc o res té a veure amb els que faig habitualment en el meu racó, aquest és més personal i és una vivència que volia compartir amb tots vosaltres.
Com molts de vosaltres sabeu, fa anys que arrossego un problema al maluc, fruit d'un accident mentre anava amb BTT per un tram asfaltat i un cotxe se'm va endur per endavant...
El 2011 escoltant promeses miraculoses d'un traumatòleg reconegut de Barcelona, em vaig fer una artroscòpia de maluc, moltes hores al quiròfan, molt de dolor, total per res, als 8-9 mesos l'artrosis seguia avançant i limitant-me més i més... mentre el Dr deia que esperés... esperar... a que???
RX desprès de l'artroscòpia

El 2012 vaig provar una altra solució miraculosa, cel·lules mare mesenquimals extretes de la medula òssia en un dels centres mèdics més importants de Barcelona, segons tothom era l'únic remei per curar o detenir l'artrosi, 30 dies sense sortir d'una habitació per res, 45 dies sense posar el peu a terra i desprès mesos de dura recuperació, vaig posar-hi tot de la meva part, tant que la part "social" se'n va ressentir, problemes a la feina amb uns superiors que creien que lo meu era "cuentu" i que no m'hi dedicava el que ells voldrien, actes importants per la meva família que em vaig perdre per aquest problema i també molts projectes que han quedat en "projectes"... darrerament el dolor era tant intens que perdia el compte de les pastilles i potingues que prenia, total per res un altre cop.
RX desprès d'un any i mig de l'inoculació de les cel·lules

Fa poc i arrel de la darrera visita als metges que em varen inocular les cel·lules mare vaig veure un canvi radical en el seu tracte en vers a mi, feia nosa, ja se m'havia acabat "la partida" i si, em varen dir que em tenia que posar una pròtesi total de maluc i que ja em trucarien.... varen anar passant les setmanes i ningú deia res, jo cada cop podia caminar menys, prou feines uns 3 kms al dia.
Parlant amb el Tino Soriano, em va recomanar el metge que l'havia operat a ell, el Dr. Froufe, el truco,  faig la visita un dimecres i el dissabte de la setmana següent, el 8-2 ja m'havia operat, 24 hores a la UCI, 78 hores a l'hospital, caminar per l'habitació amb muletes i cap a casa, em semblava increïble tot plegat.
RX 24 hores desprès de l'intervenció, amb les 25 grapes de la ferida i el drenatge

Està clar, tinc bastant de dolor però cada cop una mica menys, estaré a boxes una bona temporada però quan torni espero fer-ho a punt com els F1, si més no amb unes High Hopes, com diu la cançó i poder repetir vivències com la d'aquesta foto que ve a continuació, on vaig descobrir que a Islàndia alguns llacs tenen marea, increïble!!!
En un llac de la zona de Landmannalaugar (Foto: Joan Buixareu)

I d'altres que tinc marcades al Atles amb unes grans xinxetes... i que no es poden dur a terme sense una bona forma física.
Finalment des d'aquí volia agrair al personal de Clínica Girona, al Dr. Froufe i sobretot els de quiròfan que varen treballar aquest dissabte, a les noies de la UCI, super amables i com no al personal de la planta 6 que m'han tractat com el Rei, salvant les distancies clar i al equip de FISIOS d'Olot encapçalat per en Ramon i la Marta que m'han mimat durant tots aquests anys i espero que ho segueixin fen  ;-)

I afegir una reflexió, la gent de vegades et valora per el que veu del teu treball però no sap exactament el que realment hi ha al darrera, a partir d'ara us en podeu fer una idea, ànims a tothom i endavant!!!!



dissabte, 1 de febrer de 2014

Un camí marcat per les estrelles

Fa poc parlava amb un amic sobre la temàtica de la fotografia de natura que és fa darrerament per una gran majoria, la anomenada conceptual o artística s'ha convertit en una obsessió per aquesta majoria i realment hi han autors que fan autentiques meravelles i en canvi d'altres es queden en el camí, un cop més confonen ser "original" o "creatiu" amb "tot si val" si és diferent.
És un mon que també m'agrada però amb mesura, no per bolcar-hi totes les energies ja que et podria portar a un pou de frustració en el moment que t'adonis que allò que fas no t'omple i et trobes buit d'inspiració o senzillament que el "foton" que acabes de fer, fa temps que l'ha fet un altre i el pitjor de tot, la seva foto et sembla millor...
Per això avui m'he decidit a pujar aquesta foto, tot el contrari del que deia al començament, una fotografia de paisatge astronòmic amb la que vaig gaudir molt fent-la, que no necessita gaires explicacions i està a l'abast de la gran majoria fer-ne una de similar.
Sabeu de la meva debilitat per els cels nets i estrellats, el Parque Nacional de Las Cañadas del Teide potser és un dels llocs on he vist el cel més net fins ara i aquella nit vaig voler senyalar a Antares com la meva guia, la guia per un camí marcat per les estrelles, un camí ple de il·lusió  i motivació per el que faig, sigui al costat de casa o a milers de kilòmetres, emplenant les tarjes de memòria o simplement contemplant el paisatge sense treure la càmera de la motxilla però això si, sentint que estic viu i amb ganes de més...
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...