dilluns, 27 d’agost de 2012

Una hora

Només una hora de diferencia hi ha entre la primera i la darrera foto.
Com pot ser??
Fàcil, si ajuntem hivern, cercle polar i tarda. La primera foto la vaig fer a les 15:18, la segona a les 15:38 i la darrera a les 16:20, està clar que no vaig moure el trípode en una hora o més però vaig poder captar el que volia, veure com l'incidència i la qualitat de la llum canvia per complert el paisatge en tant sols uns instants.
Aquesta capacitat de canvi i el fet de poder fer fotos amb bones llums des de desprès de dinar fins entrada la nit (aurores) és una de les coses que més em va enamorar del hivern a Noruega i un dels motius per el que hi vull tornar quan sigui possible.
Son tres fotos fetes en un fiord al nord-oest de Tromso que inspiren sentiments contradictoris, potser la més propera a la realitat es la primera, per la fredor que transmet i que era el que estàvem patint, però no hi ha truc, és tal com era o com ho vaig veure amb els meus ulls. La temperatura de la llum anava pujant mentre la ambiental anava baixant.
Amb quina llum us quedaríeu vosaltres?
Com a anècdota dir que una parella de rens salvatges ens varen acompanyar durant la sessió i que inclús ens varen fer de models una estona mentre la llum s'anava esvaint...

Actualització posterior: Afegeixo aquesta versió re-enquadrada per l'Oriol Alamany de la tercera per donar mes protagonisme a la zona on incideixen els darrers raigs de llum i respectant la composició de les altres dos fotos. Desprès de la meva resposta al seu comentari, m'ha passat la versió que ell hagués proposat sense tenir que respectar l'enquadrament del punt de llum centrat i crec que hem coincidit exactament, jutgeu vosaltres mateixos.

dilluns, 20 d’agost de 2012

Lloret 2.0

Com ja son molt dies sense poder fer cap sortida, avui us proposo una petita visita virtual a Lloret de Mar, concretament a la Cala de Sa Boadella.
Per ambientar-ho us diré que era un suau mati del mes de desembre, feia estona que estava al lloc i per les estrelles que es veien res feia presagiar que tindria una bonica sortida de sol.
Poc a poc una boirina es posava a l'horitzó i em vaig dir: "...ja puc tornar cap a casa, avui no faré res..."
Sort que m'hi vaig quedar doncs instants abans de la sortida, la boira que pensava que seria gruixuda i que taparia la sortida de sol es tornava de colors suaus i va deixar passar unes llums pastel que em varen permetre fotografiar aquest preciós indret sense gaires contrasts i amb una mica de color.
Un exemple del que tenia que ser un matí apagat, sense núvols ni color i que es va poder aprofitar bastant be.
No us recomano anar-hi per aquestes dates ja que el lloc es considerat una platja "naturista" i no crec que els fes gaire gràcia als banyistes veure-us amb les càmeres per allà. 8^)

dissabte, 11 d’agost de 2012

Islàndia, viatge a l'interior

Coincidint amb l'estrena de la pel·lícula de Ritley Scott "PROMETHEUS" he volgut fer aquesta nova entrada d'Islàndia ja que durant el nostre viatge vàrem coincidir amb en Ritley Scott i tot el seu equip a la cascada de Detifoss, la que surt al començament de la pel·lícula, la mes cabdalosa d'Europa i que ens vàrem tenir que conformar en veure-la de lluny degut a que aquest director havia "contractat" el lloc per uns dies i ningú hi podia accedir amb cap mena de càmera. Com a consolació et donaven un DVD amb imatges de la cascada 8^)
Aquesta introducció m'ha servit per presentar la zona geotermal de Námafjall al area de Krafla i un viatge al centre de la illa fins al volcà Aksja i el seu crater Viti que podeu veure en la foto anterior en tot el seu esplendor.
El camí a la zona de Myvatn passa per llocs com aquest, amb el terra gairebé negre i amb l'omnipresent Herðubreið al fons, una de les muntanyes més maques i amb mes personalitat que he vist.
 
A Námafjall és on es veu que la illa està viva, està tot ple de forats, fumeroles, banyeres de fang bullint i camps de lava sense vida, un lloc on els amants de la natura i la fotografia gaudiran de valent.
En aquest racó vaig sentir com la cara se'm cremava, varen estar uns moments molt intensos i fins i tot la 5D2 es va negar a funcionar desprès d'haver fet unes quantes captures, jo ho denominaria com "la zona morta" (per sort la càmera un tros més avall va tornar a la vida) i es que l'ambient es el que veieu: negre, gris, fum i sofre, no hi ha vida vegetal ni animal de moment.
A uns 100 kms d'aquest lloc i al final d'un llarg camí amb 4x4, creuant rius i un gran desert, arribes a una mena de refugi, la pista continua uns centenars de metres mes fins que arribes a un petit aparcament i allà s'acaba. En surt un camí cobert de neu que et porta al cràter del Viti, un dels llocs que més em varen impressionar de tot el viatge i que més avall us deixo un vídeo gravat amb l'Iphone perquè us pugueu fer una idea més exacta del lloc.
En islandès "Viti" significa "infern" però si us tinc que dir la veritat a mi em va semblar un paradís, penseu que hi vaig arribar amb sabatilles esportives, les botes es varen quedar a la cabana i no va estar gens fàcil, hi havia llocs on la neu tenia un gruix de prop de mig metre però l'emoció i les ganes varen poder amb tots els inconvenients i a mida que ens acostàvem a la vora del cràter els somriures a les cares es feien mes evidents.
A la tornada ens vàrem adonar d'un dels perills de fer aquesta ruta a l'estiu i tornar desprès d'un llarg dia de sol, el desgel, el riuets van molt més plens i creuar-los ja no resulta una feina tant senzilla, s'ha d'anar molt en compte doncs les variacions poden arribar a ser d'uns 35-40 cms. La foto superior n'és un exemple, al matí ens hi vàrem aturar per fer algunes fotos, a la tornada va estar impossible arribar a on havíem estat al matí, el nivell i virulència de l'aigua s'havien incrementat considerablement.
I finalment, ja a prop del final d'aquesta pista que creua el desert d'Ódadahraun i amb el sol a l'horitzó vàrem poder veure el Herðubreið o "lady of Iceland" sense els núvols que tenia al cim durant tot el dia i amb la llum càlida del sol de mitjanit.

diumenge, 5 d’agost de 2012

Interpretar la Via Làctia

Interpretar la Via Làctia, potser es un títol una mica agosarat per una entrada d'aquest modest bloc però es una idea que fa uns mesos que em donava voltes per el cap i que finalment la he volgut dur a terme i per aquest menester m'agradaria comptar amb la vostra participació aportant cada un les seves idees/critiques i els seus gustos personals a la meva manera de fer.
A mida que vaig fent fotografia nocturna m'adono de que lo mes important, bàsic diria, es capturar quanta mes llum millor, fins als límits de les nostres càmeres i els nostres objectius però no més enllà.
M'explicaré i com millor una imatge que mil paraules, ho faré partint d'aquesta fotografia de la Via Làctia feta a l'acabament d'una sessió nocturna a Ses Illes, no te cap importància ni la localització (en mig d'un camp tornant cap al cotxe ) ni el motiu. La meva intenció era donar tot el protagonisme al cel.
Partiré d'aquest RAW, tal i com surt de la meva càmera, amb l'estil "Fidel" de Canon, o sigui, tot a 0, no deixant que la meva ex-5D Mark II processes res de res, WB manual, reduccions de soroll desactivades.
L'eina amb que processo absolutament totes les meves fotos es el Lightroom, en la darrera versió, la 4 que us recomano sobretot als que us dediqueu a la fotografia de llums extremes i a la fotografia nocturna ja que segurament notareu un pas endavant bastant gran, tal i com jo l'he notat.
Un cop descarregada i aplicat el meu flux de treball en catalogació, selecció i arxiu, el primer que he vist ha estat l'imatge superior, que no em desagradava pas com a resultat final però he volgut anar una mica mes lluny i veure que es pot treure i que agrada mes a la majoria de la gent que visita aquest bloc.
Per això li he aplicat la correcció de lent que ve en el LR4, sense activar la correcció d'aberracions cromàtiques perquè en aquest cas la lent utilitzada no en donava cap. Seguidament he posat el contrast a 25 i uns valors a les corbes de nivell per contrastar una mica mes les llums, això es pujar llums i baixar ombres, però amb uns valors mínims però ja s'hi aprecien canvis, el camí amb el que vaig composar inicialment, està desapareixent...i era una petita "gràcia" de la foto, doncs al final del camí es junta amb la Via Làctia i la foto, degut al contrast i les corbes, s'ha enfosquit una mica.
Al meu gust, el cel es veu millor, però la majoria de detall del terra ha desaparegut, ah, m'oblidava, també hi ha una reducció de soroll de 15 en luminància i de 35 en color.
Versió "A" 
Versió B, re-processada per José Fernandez amb un programa especific PixInsight
Finalment, he volgut donar una volta de cargol més a la foto i li he tocat un parell de paràmetres amb el mateix LR4, buscant el màxim "d'agressivitat" sense perdre el detall, fer pujar el soroll o desvirtuar molt els colors.
Així que la he re-enquadrat una mica, he baixat -25 els blancs, he pujat el contrast fins a 50, he posat la claredat un 40% (augmenta la sensació de que hi ha mes estrelles), he saturat fins a un 25% i he baixat la luminància al canal blau en un 25%, el resultat és el que veieu, una foto molt més potent, amb més color i amb uns tons menys creïbles que les altres dos.
Potser artísticament sigui mes atractiva o no, vosaltres teniu la paraula...
M'agradaria conèixer de primera ma les vostres preferències al davant de d'aquestes tres interpretacions de la mateixa foto.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...