dilluns, 27 de juny de 2011

El Peguera

De vegades no fan falta gaires paraules per dir molt, altres per molt que parlis no aconsegueixes dir  res....
Avui només volia compartir amb tots vosaltres aquesta imatge del Peguera il·luminat suaument per la lluna, us convido a mirar-la en gran i deixar volar l'imaginació, avui...el text el poseu vosaltres...

dilluns, 20 de juny de 2011

Un Mon ideal

Un Mon on no hi hagués guerres, ni rancúnies, ni malalties....un mon on predomines la bellesa per sobre l'enveja, de l'hipocresia, de la maldat....un mon on no tingués cabuda la crisis, ni el càncer ni el terrorisme, en definitiva un mon com el que vaig veure quan feia aquesta foto.
La tecnologia actual ens permet preveure la majoria de fenòmens i esdeveniments naturals amb bastant encert, la resta li podem posar cada un de nosaltres amb les nostres experiències. Predir on sortirà la lluna i a quina hora, amb quina inclinació..etc...etc... es relativament senzill amb el The Potographer Ephimeris, un programa gratuït molt útil per els fotògrafs de natura, amb un altre, l'Stellarium podem saber si coincidirà amb la Via Làctia, veure quines estrelles seran visibles i per on...etc...etc...
Aquesta foto dons, està feta amb tota aquesta tecnologia, sabia del cert que no tindria lluna, on estaria la Via Làctia i fins i tot que faria bon temps...
La composició ja l'havia "clavada" la tarda abans i tot va estar qüestió d'esperar al moment just, amb el trípode ben ferm, utilitzar l'escala hiperfocal adequadament i pintar amb un cop de llanterna l'arbre del centre, on comença la Via Làctia, d'aquesta manera es converteix en el punt de mes interès i, a mena de metàfora, en el punt que absorbeix tota la llum celístia d'aquest Mon ideal.

Dedicada especialment al Jordi Amela i a l'Enrique Mariscal.

dilluns, 13 de juny de 2011

El Territori dels Follets

Mentre anava amb cotxe cap al lloc on havia quedat amb l'Esteve Garriga, escoltava com els del temps a  Catalunya Radio anunciaven pluges per la resta del dia, de fet només calia mirar el cel, era tancat i planer, com si d'un sol núvol es tractes, un dia d'aquells que tot convida a quedar-te a casa i molt menys sortir a fer fotos...dons no!
Em reuneixo amb l'Esteve, agafem un sol cotxe i amb deu minuts ja estàvem a lloc, triat a l'atzar, Jo allà amb càmera no hi havia estat mai, clar, com es tant aprop de casa...jeeee!
Vàrem caminar una estona i res, ens havíem guiat per el soroll de l'aigua i aquesta era lluny i molt avall, no havíem escollit be!
El cas es que desprès de parlar-ho decidim canviar d'aires... però en una de les bores del camí, s'intueix un corriol, no gaire marcat, li proposo a l'Esteve d'investigar-lo i ens anem enfilant...s'acaba el descampat i ens fiquem dins el bosc, fosc, espès...
Ja portàvem una bona estona caminant, quan varen aparèixer davant nostre uns faigs impressionants, mil·lenaris suposo, alguns feien més d'un metre de diàmetre...aquest descobriment ens va fer pujar una mica l'adrenalina, però el millor estava per arribar, dons de pluja res de res, però de mica en mica ens vàrem veure envoltats de boira, la cara ens va anar canviant i cada cop estàvem més eufòrics, havíem trobat el Territori dels Follets i ben aprop de casa...
Vàrem poder fer un bon grapat de fotos, com la d'aquesta entrada, on vaig poder captar aquell ambient tant especial que la natura ens va voler regalar, per poder-ho fer, vaig utilitzar el polaritzador, trípode, una exposició de 10 segons amb un toc final de flash, recobert amb un gel de color ambar per destacar i donar color a les fulles del terra.

dimarts, 7 de juny de 2011

Tsingy de Bemaraha

Un dels racons mes allunyats de la civilització que vàrem visitar en el viatge a Madagascar va estar el Tsingy de Bemaraha que avui serà el protagonista del reportatge.
Tot just havíem viscut unes aventures del tot increïbles al Bosc sec de Kirindy,  en Manel i jo comentàvem que ja poques coses mes ens podrien sorprendre a l'illa, però el viatge encara ens en guardava unes quantes mes.
Desprès de creuar dos rius en "luxosos" transbordadors, un d'ells, el famós Tsiribina, de superar una forta pendent a cops d'embrague... tot per no reduir una marxa i just abans de que el cremes i ens quedéssim sense 4x4 al mig de...ningú sap on ... vàrem arribar, ja de fosc a Bekopaka.
A mig matí i desprès d'una altra bona estona en tot terreny vàrem arribar al lloc on comença la ruta que et porta a fer una volta per l'interior del Tsingys.
La primera sorpresa va estar una petita "via ferrada", més com a mesura de seguretat que res més, que ens va "baixar" fins a l'interior, molt similar a una cova, on la temperatura era molt agradable i l'interès fotogràfic elevat.
Aquí vàrem tenir la col·laboració de un dels portejadors que ens acompanyaven, amb el frontal encès i que ens va anar molt bé per donar "dimensió" al lloc.
Al veure com es filtrava la llum per un forat, no vaig poder deixar de captar-la, imitant la típica imatge del famós Antelope Canyon a l'oest americà.
El camí, ara ja en continua pujada, anava serpentejant pel mig de les arestes que tallaven com afilades navalles, podem dir que tenim les nostres cames "curtides" per els Tsingys, dons les petites ferides varen estar del tot inevitables. En Santi molt amablement, va posar per donar un toc de color al mig de tanta pedra.
I per fi vàrem arribar a la part més alta, quina calor!!! Tot i estar a l'estació freda, vaig veure valors propers al 40º al termòmetre... i pensar que uns dies enrere a Andasibe estàvem a 16-17º!!!
No vaig poder reprimir-me i vaig gravar una petita panoràmica amb l'Iphone des d'un dels llocs més alts d'aquest impressionant i únic laberint natural.
Ja de tornada i després de completar un altre tros de via ferrada, vàrem arribar a una altre especie de cova, bé, arribar es un dir, dons si no haguéssim trobat uns turistes que ens varen donar una mica de menjar i veure....aquesta història potser hagués tingut un altre final...

dimecres, 1 de juny de 2011

Fins que la llum s'apagui

Aquesta es una de les tres fotografies que vaig poder fer amb aquesta llum i ambient, estava amb el 70-200mm muntat al trípode i encarat cap a l'horitzó, esperant que el sol acabes de baixar i li dones un toc de color als núvols que hi havia a la llunyania... va estar girar-me i veure el que tenia al darrera, per adonar-me de que l'autentic espectacle el tenia al darrera meu i no al davant com havia previst...
... i es que durant un breu instant, la boira que ens havia envaït durant bona part de la tarda, va deixar un forat i el darrer raig de sol va entrar per ell, il·luminant aquesta aresta del Moixeró, ensenyant-me una vegada mes que no et pots relaxar fins que la llum s'apagui.
Com a aspecte tècnic, dir que aquest gairebé em perdo aquest moment, dons tenia posat el porta-filtres i el vaig tenir que treure ràpidament per posar-hi el polaritzador i aconseguir mes contrast i una llum de mes qualitat, també tenia activat l'aixecament de mirall i el balanç de blancs manual.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...