dilluns, 26 de desembre de 2011

2011 - Punt i final

Per la darrera entrada d'aquest 2011 he pensat en posar una posta de sol, l'acabament del dia simbolitza l'acabament de l'any i he triat aquesta foto del massís de Cotiella, emblemàtic perquè en el seu interior hi ha l'Ibon de Plan o Basa de la Mora, lloc on segons una antiga llegenda, a la nit de Sant Joan s'apareix una princesa mora als purs de cor...hi tindré que tornar per aquelles dates per fer una petita comprobació. ;-)
Aquest massís no té cap cim que superi els 3.000m., però el mateix Cotiella, que li dona nom, està en 2.912m. i per aquestes dates el sol és posa darrera seu. Vàrem poder veure i captar tota la seqüència aquell dia i aquesta foto recull els darrer raig de sol il·luminant els cims més alts i uns prats d'herba cremada pel fred que teníem sota els nostres peus, que es varen tenyir de color poc a poc fins agafar aquests tons taronja intens i formar unes ombres fortes; gairebé fregant el negre pur, omplint i donant vida i sentit a una foto on el cap em demanava una panoràmica horitzontal amb els cims com a protagonistes i el cor aquesta que finalment vaig fer.
Un instant després, el prat ja no tenia llum, ni els cims...s'acabava el dia, com s'acaba aquest any del que n'estic molt content tant a nivell personal com fotogràfic, espero i desitjo que el 2012 sigui encara millor,  per mi i per tots vosaltres. Així que al 2011 li posem el punt i final.


Dedicada especialment al Javier Vecino, sense les seves indicacions i suport, fotos com aquesta no haguessin estat possibles.

dilluns, 19 de desembre de 2011

Bones Festes!!

Vaig anar a l'Ibon de Plan amb la intenció de fer una foto que portava al cap per felicitar-vos les festes de Nadal, ho tenia tot previst...tenia que ser de nit, tenia que haver-hi neu i gel i un toc de calidesa, la vaig fer...potser fins i tot algun dia la penjaré al bloc...però no és aquesta d'avui.
Com que no crec en les casualitats, us explicaré l'historia d'aquesta foto i  potser podreu entendre el perquè d'un canvi tan soptat.
La localització és el Col du Portet, just al cim i molt a prop del lloc on vàrem deixar el nostre cotxe. Va estar una sortida a l'aventura, teníem un destí i un objectiu: El Pic de Bastan i els seus llacs, que dit sigui de pas, vàrem assolir...però a la tornada, després de més de 3 hores i mitja de caminar, ja gairebé sense llum, cansats, enfredolits i amb ganes d'agafar el cotxe per fer el llarg camí de tornada cap a Bielsa, ens va sorprendre la llum rosa del cinturó de Venus que feia ressaltar les muntanyes nevades que teníem al davant. No ens sentíem les mans pel fred, ens feien mal tots els ossos. Però en cap moment vàrem dubtar de que estàvem vivint un moment únic...
 ...en directe va ser un espectacle, només hi faltava la típica música de les pel·lícules quan estàs en les escenes més transcendentals, uns colors i una llum que va deixar en entredit tot el vist i fet a la zona dels llacs de Bastan.
Espero que tota o part de la màgia que vàrem degustar us l'hagi sabut transmetre en aquesta foto, que ja abans d'enquadrar amb la càmera, sabia que seria la que utilitzaria per desitjar-vos: Bones Festes!!

dijous, 15 de desembre de 2011

Circ de Barrosa

Fa uns dies vaig estar per el Pirineu Aragonès, aprofitant dos factors decisius, que no hi havia neu a cotes baixes i la direcció de la sortida de sol en aquesta època.
Teniem els objectius bastant clars de bon principi, junt amb el Pere Vila havíem planificat aquesta escapada amb molta il·lusió i cura...però ens vàrem trobar amb el Javier Vecino, autentic coneixedor de la zona a mes de ser un gran fotògraf i apart de gaudir de la seva companyia una tarda/nit al Ibon de Plan, ens va "desbaratar" tots els plans que teníem amb les seves suggerències, que per sort vàrem creure i vàrem adaptar les següents sortides a les seves indicacions. La veritat es que va encertar de ple cada un dels llocs, desconeguts per nosaltres i que segurament mai haguéssim trobat per el nostre compte.
Un clar exemple es aquest circ, el de Barrosa, on la natura ens va obsequiar amb la metamorfosi de llum i color que podeu comprovar en les dos fotos de sota, una feta cap al final de la sessió...
....i aquesta altre al poc de baixar del cotxe i endinsar-nos a la vall instants abans de que els rajos de sol la tenyissin de color i veiéssim la transició  d'un paisatge fred, inhòspit, solitari i amagat en una vall plena de color i vida i es que aquests darrers dies veure sortir o amagar-se el sol ha estat un autentic espectacle.

dimecres, 7 de desembre de 2011

Un acte de fe

Com molt ja sabeu, aquest passat octubre vaig estar per terres càntabres, era com sempre un viatge planificat amb detall, localitzacions escollides, decisions madurades durant uns sis mesos de treball per poder treure'n un bon profit fotogràfic en la setmana que estava per allà.
Un dels objectius mes evidents era la Costa Quebrada i en particular la platja de La Arnía, volia veure una sortida de sol com cal, be, ja m'enteneu, amb colors i llums extremes.
Cada dia em vaig llevar moooolt d'hora per ser al lloc abans de que qualsevol llum natural fes acte de presencia...els dos primers dies va ploure...els tres següents el dia va començar gris i amb una banda de núvols gruixuts que no varen deixar passar la llum del sol...tant sols ens quedava un dia i la veritat es que estava cansat física i mentalment...vaig estar a punt de tirar la tovallola quan aquest darrer dia a les 6:00 del matí miro per la finestra i veig TOT el cel estrellat...Merda!!! vaig pensar...marxarem sense veure cap sortida de sol decent....esmorzem...i li dic a la meva filla: Millor que tornem al llit, no es pot lluitar contra la natura i ens hem de resignar amb el que ja tenim...
Llavors la Laia em va sorprendre quan va dir: "Papa, ens queda avui..i hi hem d'anar, com tu m'has dit moltes vegades, es un acte de fe..."
No se si ella sabia quelcom mes que no em va dir, però el cert es que va estar una sortida de sol magnifica, des d'abans ...com la foto de sobre...com desprès...amb alguna que tinc a "la nevera"...
Us poso una de un dia qualsevol dels anteriors... on totes eren mes o menys iguales, sense contrast, sense color...perquè veieu la diferencia que hi dona l'astre rei al paisatge.
Vaig estar molt content que la meva filla hagués escoltat el dia o dies que li vaig "matxacar" que si vols tenir resultats a la fotografia, cal perseverar i sobretot, tenir fe.

dimecres, 30 de novembre de 2011

De nom: Xatrac àrtic

Com ja tots sabeu, dissabte passat es va inaugurar el Foto-Montseny 2011 i les diferents exposicions i des d'aquí volia transmetre el meu agraïment a tots els que hi vareu assistir, als companys d'exposició i als organitzadors, dons la seva feina s'ha notat i aquesta festa de la fotografia de les nostres comarques ha agafat un resó i una dimensió que pocs podien imaginar.
No cal dir que els actes del dissabte varen estar tot un èxit, des del mini-taller de l'Oriol Alamany, passant per la magnifica masterclass impartida per Ell mateix sobre la fotografia de paisatge i que a tots ens va deixar molt engrescats i realment se'ns va fer molt curta.
I acabant amb les presentacions de cada exposició, amb la presencia de les autoritats i d'algun canal de TV regional i estatal.
Fet aquest incís volia parlar-vos del difícil que ha estat triar unes poques fotografies per representar aquest projecte/viatge...de les mes de 1.300 fotos que vaig portar-me, en tenia unes 400 de seleccionades com a "passables", d'aquestes unes 60 no tenien el tema repetit...per al final quedar-me amb les 18 que conformen l'exposició, vaig decidir descartar fotos macro, algunes de costa que m'agradaven molt i les de fauna, com la d'avui,  que em recorda una molt bona estona que vaig passar retratant xatracs àrtics, primer en una soledat "absoluta i buscada" i desprès amb la companyia d'una nena islandesa molt maca i que no parlava cap mes idioma que l'islandès i ens enteníem amb la mirada...i rèiem junts, va estar un bon moment i fruit d'ell vaig poder obtenir captures com aquesta d'avui...que cada cop que la miro m'agrada mes...i a vosaltres?

dimecres, 23 de novembre de 2011

Volar...

Un instint bàsic del home, des de sempre, ha estat volar...ja des de molt antic havia fet proves amb diferents artilugis per tal d'emular als ocells amb mes o menys fortuna fins l'arribada de l'avió.
Jo no he estat una excepció, des de petit que m'agraden els avions i les alçades, recordo la primera vegada que vaig agafar un avió, va estar per anar a Mallorca...tot just havia fet 18 anys, eren uns altres temps, molt diferents d'ara, on no hi havien tants mitjans...i em va impressionar i agradar molt.
A aquella primera experiencia, li varen seguir unes quantes mes, passant per helicòpters, globus, avions de tota mena i el cap de setmana passat un ultralleuger.
Castellfollit de la Roca
Us tinc que dir que aquesta ha estat la vegada que m'he sentit mes "ocell", el vent a la cara, el fred, la velocitat..que vaig trobar a faltar en els viatges en globus...la pau, la fragilitat...m'hagués agradat veurem la cara, dons segur que en ella s'hi reflectien totes les sensacions agradables que vaig sentir...
La Fageda, amb el Pirineu nevat al fons
Vaig poder sobrevolar la meva terra, La Garrotxa, passant un parell de cops per sobre el meu poble, donant voltes per damunt el Volcà de Santa Margarida i veient la "tardor" a la Fageda d'en Jordà des de un lloc on mai abans l'havia vist.
La Fageda vista zenital
L'experiència per mi va estar brutal i espero poder-la repetir ben aviat, dons fotogràficament no li vaig poder treure tant de suc com m'hagués agradat perquè va estar dificil aquest cop controlar les emocions, enquadrar...esquivar els cables que tensen les ales, les rodes...etc...però he volgut fer aquesta entrada per ensenyar-vos una petita mostra del que es veu des d'allà dalt i també donar les gràcies a l'Albert i a l'Alba per brindar-me aquesta oportunitat de gaudir d'un excel.lent vol i com no, al Joan, l'expert pilot que ens va portar i que va posar el seu ultralleuger a la nostra disposició.
L'enlairament....

divendres, 18 de novembre de 2011

El Bosc de Isabel

Una vegada, ja fa molt anys, vaig veure a fotonatura una fotografia que em va meravellar, es tractava d'una fageda molt petita que hi ha a la província de Biscaia, de nom Otzarreta, però mes conegut entre els fotògrafs de natura com el "Bosc de Isabel", referint-se a la Isabel Diez San Vicente, una gran fotògrafa vasca, de la que us recomano la visita a la seva web si encara no la coneixeu i amb qui compartiré exposició a Arbúcies, junt amb l'Oriol Alamany, el Vicenç Gimeno i Josep Guiolà, dintre del Foto-Montseny 2011 que comença el 26 d'aquest mes i que estarà allà fins a primers de gener de l'any vinent.
Com deia, al veure aquesta fotografia...vaig dir-me algun dia tinc que veure això amb els meus propis ulls i ha estat així, aquest any hi he estat per tercera vegada, de fet cada cop que passo per Biscaia vaig a donar-hi una ullada, esperant trobar-hi aquell toc de boira que la fa diferent entre mils i ja demanant l'impossible, que el riuet baixi a rebentar de cabdal....
Aquestes dos fotos de l'entrada d'avui son d'aquest any, la tardor ja es perfilava en les fulles, la pluja havia fet acte de presencia dos dies abans amb força i també quan el vaig visitar...no vaig tenir el regal de la boira, però en vaig sortir content...dons amb el polaritzador vaig poder captar uns colors intensos i sense ombres ni reflexes i tant jo com la Laia vàrem gaudir aquest indret en silenci...amb respecte i admiració per com la natura, ha estat tant capritxosa i generosa a aquest indret.
La primera sé que és una imatge molt clàssica, però sintetitza una tarda dedicada integrament a la fotografia, sota la pluja amb els paraigues oberts tota l'estona i sense fer-nos nosa, la meva filla i jo vàrem sortir amb un bon grapat de fotos... i no totes son clàssiques ;)
Quan vàrem arribar al parking ens vàrem trobar amb el Javi Alonso que anava a "inspeccionar" l'indret, dons al dia següent hi tenien una sessió dels seus tallers de The North Photo Tours i vàrem poder intercanviar unes paraules, poques... dons la llum s'estava esgotant i no era qüestió de desaprofitar-la.

divendres, 11 de novembre de 2011

Monte Santiago

Avui us presento un altre lloc de culte per els fotògrafs de natura, el Parc Natural del Monte Santiago, que està situat al nord de la província de Burgos just passat el Port d'Orduña, es un Parc on l'emblema principal es una petita fageda que te el terra format per un empedrat on el pas del temps i la meteorologia ha creat una mena de catifa de roques rectangulars cobertes de molsa.
(L'empedrat, la icona del Parc)
El lloc es immens, per una banda el camí acaba a un mirador on es pot veure el Salt del Nervión, que val la pena no perdre-se'l i per altre en un laberint de petites fagedes joves i boscos caducifolis.
(Natura morta)
En el meu darrer viatge hi vaig dedicar un dia, un dia escollit escoltant els partes meteorològics, esperant trobar-hi boires i pluja, però la boira la vàrem veure camí del parking i es va esfumar ràpidament, la pluja en canvi ens va acompanyar tot el dia...i va contribuir a "treure" aquest colors pujats de to que d'altre manera no els hagués pogut aconseguir.
(Empedrat "desordenat")
La problemàtica de les fagedes "joves" es que costa treure'n el suc compositivament parlant i constitueixen un repte,  un repte fàcil d'acceptar i que a mi personalment em va fer gaudir molt, dons la jornada es va passar en un vist i no vist...i en vaig marxar amb la sensació d'haver fet un bon grapat de captures, algunes mes "clàssiques" com ara acostumen a dir, altres mes originals i amb el meu punt de vista.
(Peu de Gegant)
També volia aprofitar per recordar-vos que el 26-11 ja s'acosta i que no us oblideu de marcar-lo a les vostres agendes, dons passaré llista.

divendres, 4 de novembre de 2011

Foto-Montseny 2011

Aquest cop no hi haurà foto a l'entrada, només es per fer-vos saber que he estat convidat a participar en el Foto-Montseny d'aquest any a Arbúcies amb una selecció de 20 fotografies juntament amb quatre companys mes, als que admiro i us recomano que no us perdeu la seva mostra.
Ha estat tota una experiencia triar 20 fotos per l'exposició, espero que us agradin...
Ens hi veiem allà!

dimarts, 1 de novembre de 2011

Cova de Coventosa

He estat uns dies per terres càntabres, el meu objectiu principal era la Costa Quebrada, un lloc idil·lic per els amants de la fotografia de natura i de costa en especial. Però buscant destins per complementar el temps que hi ha entre la sortida i la posta de sol, vaig topar amb informació sobre aquesta Cova de Coventosa i em va agradar el que vaig veure.
l'Antonio observant una columna gegant d'uns 30m.
Vaig posar-me en contacte amb els nois de Zalama per tal de demanar informació i assessorament, dels que tinc que destacar la seva amabilitat, especialment al Martín (logística) i sobretot al Antonio, que va estar el que ens va fer de guia, company i model en l'aventura subterrània, ajudant-nos fins i tot amb la il·luminació extra del seu potent frontal. També tinc que fer una menció especial a Vicente Benedito de Fotonatura, per els seus consells i assessorament.
La famosa "Sala de los Fantasmas"
L'experiència realment va estar única per nosaltres i un privilegi que quedarà gravat dins els nostres records amb una distinció preferent...
Només entrar a la cova ja saps el perquè del seu nom, ens va rebre amb una ventada increïble, que provenia de dins, segurament per la diferencia de temperatura amb l'exterior, cal dir que no és una cova freda. Ja a dins i amb compte de no relliscar, dons el terra era bastant humit, ens donem compte de que el silenci es absolut, crec que no havia "escoltat" mai el silenci com allà.
La forta pujada camí cap a la sortida em va inspirar aquesta foto
Una de les parts on vaig gaudir mes, fotos a part, va estar en el petit rapel que hi ha per accedir a les galeries inferiors, va estar com un parc d'atraccions però a les fosques, una experiència que espero repetir...
Tinc que dir que aquest tipus de fotografia es realment complicat per la foscor absoluta i que una sola persona es impossible que en tregui res de bo. Totes les fotos estan fetes en equip i en totes hi ha la llum de dos flaixos en modo manual, un frontal de 1.000 lumens (Antonio) i un frontal amb llum càlida...tot seguint un ordre i un guió establert per cada foto, prèvia composició i avaluació de la llum necessària.

dilluns, 24 d’octubre de 2011

Peña Montañesa

Aquests darrers dies he estat per el Parc Nacional d'Ordesa amb una colla d'amics i companys que ens unien dos vincles en comú: La natura i l'Iñaki Relanzon, que ens ha fet de guia espiritual.
El nostre objectiu era poder captar la tardor en tot el seu esplendor allà dalt, però aquest any la meteorologia ens ha jugat una mala passada i encara que si hem trobat "colors" no han estat tants com esperàvem, però el pla B ha estat potser millor fins i tot.
En resum ha estat un cap de setmana amb molt bona companyia, molt distret, divertit i amb alguna foto interessant al sarró.
He volgut sintetitzar una de les estampes mes característiques del lloc on ens allotjàvem, la Peña Montañesa, una muntanya amb personalitat pròpia i que vaig poder gaudir en dos llums extremes, tant de posta (la de dalt) com de sortida (a sota), a destacar que les dos imatges estan fetes de la terrassa de l'alberg.
Segurament en propers dies hi hagin mes entrades, dons el cap de setmana ha estat intens i extens, tan social com fotogràficament i hi han alguns capítols que es mereixen per si sols una entrada al bloc.

dimarts, 18 d’octubre de 2011

Fagedes de la Garrotxa

Que el temps va a la seva bola ho tenim mes o menys clar, ara, aquest any sembla que s'emporta la palma, aquest matí aprofitant que faig unes petites vacances, m'he apropat a les dos fagedes que tinc mes a la vora de casa.
De fosc m'he plantat a la Fageda d'en Jordà amb moltes ganes, dons havia una boira densa, però ha estat sortit d'Olot en direcció a Cala Guapa que la boira ha quedat en un no res, de totes maneres i com ja estava allà he volgut anar a donar-hi una ullada i de pas veure sortir el sol entre mig dels seus arbres.
Havia molta fulla al terra, amb coloret de tardor, però les que no havien caigut eren verdes ....verdes...., ho veureu millor en la següent foto feta només uns instants abans de la primera i amb molt menys contrast lumínic.
Com encara era aviat, he decidit anar a la Grevolosa i aquest cop si he encertat, estava tota coberta de boira. Sense entretenir-me he anat directe cap a una localització que ja tinc mes o menys estudiada, però a mida que anava pujant ha començat a fer vent...quina mala sort que tinc avui...he pensat...
dons no, quan he arribat hi havia boira, cada cop menys, però m'ha permès fer unes quantes fotos, per il·lustrar el bloc he triat aquesta en que es veuen els faigs sense fulles, la majoria eren a terra i les poques que tenien els arbres eren verdes...així dons tindrem que continuar esperant la tardor a les nostres fagedes.

diumenge, 16 d’octubre de 2011

La Composició, aquell llarg camí...

Un bon dia, desprès de fer moltes i moltes fotos, agafes una selecció de les que creus que son les millors, les mires, les analitzes i... en totes hi veus errades, algunes de "bulto", algunes "perdonables"...algunes tècniques, altres de regles de composició...no hi eres al millor moment de llum....haguessis pogut utilitzar un filtre o has escollit un amb la graduació equivocada per el moment de llum...

Dons be, aquell dia, sense adonar-te has "crescut" fotogràficament, quan ets capàs de veure que tot el que has fet i tot el que fas es pot millorar i que simplement et queda un camí molt llarg per recorre si vols continuar avançant...que saps que el que ara et sembla bo demà et semblarà que ho podies haver fet millor...aquest dia.... estàs en el camí correcte.
Recordo el primer dia que vaig escoltar en persona a José B. Ruiz com parlava de que portava mes de 10 anys estudiant composició i no veia el final... no vaig entendre perquè ho deia, ara estic una mica mes a prop d'entendre'l, dons m'he donat compte de que es un exercici que no s'acaba mai.
Es molt freqüent escoltar: Clar amb una bona càmera.... Tingués la teva tècnica...Amb uns viatges així.... dons si et sents autor d'una d'aquestes frases...pensa millor en: Que vols transmetre???....I, si baixes el punt de vista???...I, si ets poses una mica mes a la dreta?? i tants i tants de "i sis..." com vulguis i segur que no et farà falta una càmera de molts euros, ni fer grans viatges ni tant sols tenir una tècnica molt depurada per fer unes fotos mes que decents i anar avançant pas a pas...
Les fotos d'avui en son un exemple, quan les vaig fer em varen agradar, fins i tot una la tenia guardada en una entrada que mai he acabat i que avui li he donat aquest nou punt de vista, dons hi veig tantes "errades" que les puc posar de mostra del llarg camí de la composició.
Gràcies per dir-hi la vostra!

diumenge, 9 d’octubre de 2011

Dracònids

Feia dies que ho tenia senyalat a l'agenda, el dissabte 8-10-2011 serà la pluja de dracònids (pols del cometa 21P/Giacobini-Zinner)  mes important des de 2002, segons es podia llegir en algunes webs de refª en observació de meteors, però aquest any també coincidia amb la lluna al 85 % de la seva màxima lluminositat i amb que el moment mes àlgid seria abans de les 20:00 quan encara hi havia massa llum per poder apreciar-ho be.
Encara de clar, tot observant una magnifica i acolorida posta de sol, ens vàrem dirigir amb la Laia i la Montse cap al lloc on acostumo a fer aquest tipus de nocturnes i que principalment he escollit per la proximitat des de casa (30 minuts) i per la inexistent contaminació lumínica, cosa molt preuada per els que ens agrada fotografiar els estels.

Arribem al lloc i Ohh!!! Sorpresa, tres nois amb una tenda de campanya i un 4x4!!! Mai havia trobat ningú allà tret d'algun animaló que s'espantava mes que jo. Vàrem tenir un petit diàleg i ens varen dir que marxaven una estona i que no serien obstacle perquè poguéssim fer les fotos i així va ser.
Muntem els estris i comencem la sessió, de tant en tant en veiem algun, però la nostra sensació es de que la nostra càmera no n'havia captat cap, però no per això vàrem parar de dispara...mentre tímidament el cel s'anava ennuvolant i el fred es feia mes intens...fins que la decepció de no haver pogut veure cap rastre de les tant anunciades 500-600 per hora, el fred i el cel tapat ens varen obligar a anar cap a casa, en aquell moment la sensació era de frustració, tanta que no vaig ni mirar les fotos i vaig anar directament a dormir.

Ha estat aquest matí mentre les estava passant al mac quan he detectat un parell de fotos amb estels, be! he pensat, menys es res...ara, la sorpresa ha estat màxima quan les he obert amb el LR i he vist aquesta amb 4 dracònids a l'hora. Cal esmentar que he tingut que subexposar la foto en dos punts al LR dons la lluminositat de la lluna era tal que la captura "original" es veia igual que si fossin a les dotze del migdia, tal com comentava de tant en tant la Montse al veure les captures que anàvem fent...
Per aquesta sessió vaig utilitzar el 16-35mm F2.8 L de canon a 16mm, 2.8 i 30 segons, sense cap mena de filtre, ni tant sols cable disparador.

divendres, 7 d’octubre de 2011

Enyorança de temps millors...

Fa pocs dies vaig veure varies fotografies de diferents companys de la platja de Barrika, si no arriben a dir on era no hagués reconegut la platja...hi he estat en tres diferents ocasions i mai l'havia vist tant canviada, la sorra ha envaït l'espai que hi havia entre els flysch, les famoses cues de dinosaure han quedat minimitzades, evidentment, continua essent Barrika i te el seu encant i les mil composicions fotogràfiques que fan la delícia de qualsevol fotògraf de natura, però per mi han perdut part, bona part, de la seva personalitat.
Avui li he volgut dedicar una entrada amb una foto feta la passada tardor, un dia amb el cel ras, però que com sempre si esperes el moment oportú en pots treure alguna imatge que valgui la pena haver baixat tantes escales com s'han de fer per arribar a aquest indret. 
Per fer quelcom diferent, vaig esperar que el sol estès gairebé a punt d'amagar-se a l'horitzó i que els darrers rajos il·luminessin lateralment els flysch, aportant una mica de llum i color en diagonal a la composició, un punt de vista molt baix va ajudar a sobre-dimensionar les roques, emfatitzant el contrast amb l'ajuda d'un polaritzador i un filtre degradat invers de 0,9 per compensar la llum forta a l'horitzó. La dedico a tots els que han visitat aquesta platja aquest any, perquè no desesperin, perquè segur que en una altre visita la puguin veure amb el seu aspecte "normal"  i perquè no tinguin enyorança de temps millors...

divendres, 30 de setembre de 2011

Fageda Mística

El temps que està fen aquests dies no es gaire propi de l'estació que ens trobem, la temperatura es molt mes alta del que tocaria per aquestes dates. Recordo quan era petit que ja a finals d'agost sentia dir a al gent gran: "ja s'ha acabat l'estiu..." i a finals de setembre ja teníem el rebost ple de bolets, els boscos havien agafat aquells colors inequívocs de tardor i nosaltres portàvem mes roba al damunt...
Segurament serà consequencia del canvi climatic o no, potser només una tardor calorosa d'aquelles que estadisticament es donen cada no se quants anys...sigui el que sigui, avui em venia de gana publicar una foto de tardor i com no? de Fageda, de la que tinc mes a prop de casa, la Fageda d'en Jordà.
Aquesta foto està feta en una tarda plujosa de l'any passat en que per un moment es varen obrir els núvols i el que primer era una tímida llum en mig dels arbres, va donar pas a uns quants rajos incontrolats i a l'aparició de la boira, va estar un bon moment i el volia compartir amb tots vosaltres i animar-vos a anar-hi aquest any en busca de la vostra "Fageda Mística".

dissabte, 24 de setembre de 2011

L'Escala 2.0

Desprès de dos mesos d'inactivitat fotogràfica aquest matí li he tret la pols a la càmera, junt amb el Jordi, hem anat cap a l'Escala, als dominis de l'Esteve. Eren les 6:00 del matí quan ens hem trobat al lloc predeterminat i encara a les fosques ens hem dirigit cap a la localització que l'Esteve ens tenia triada.
S'intuïa un matí ennuvolat, tal com deien les previsions meteorològiques, però tot mirant al cel hem vist alguna estrella, bona senyal he pensat, encara tindrem sort...
Arribem al lloc i no es veia res, amb els frontals hem recorregut algunes roques per buscar els enquadraments millors, però desprès de consultar el TPE i "situar" els graus amb la brújula del iphone, ens hem adonat que el sol sortia ja molt cap a la dreta del lloc on ens hagués agradat...be, serà qüestió d'improvisar composicions i resoldre alguns problemes que es presentaven...total, he utilitzat el polaritzador per donar vida al fons marí i un degradat invers de tres passos per compensar la diferencia lumínica que provocava l'inclusió del sol a l'escena, subexposant 1 punt per afegir un toc de dramatisme.
Ja en el parking i abans de caure una tromba d'aigua amb llamps i trons, parlàvem del processat, m'he proposat de penjar aquesta foto "tractada" amb PS, però no n'he estat capaç, desprès de veure el resultat de rawelar aquesta amb LR no m'he atrevit a tocar res amb PS, el resultat ja m'agradava i s'acosta bastant a la realitat que hem viscut, potser el cel era mes magenta, però aquest cop lo real era irreal i el meu treball ha estat convertir un moment "irreal" en un altre mes "real"
Us agrada el resultat?

dissabte, 17 de setembre de 2011

Fotografia de natura, millor sol o en companyia?

Aquesta es una pregunta que segurament ens hem fet tots els que ens dediquem a recorre les costes, les muntanyes i els boscos...normalment en hores intempestives...
Dons Jo no tinc la resposta, us posaré uns quants exemples de fotografies de natura, on hi ha presencia humana, companys d'afició i amics amb qui he compartit molts bons moments.
Us toca a vosaltres decidir si aquest tipus de fotografia us agrada o fent una simulació mental, us imagineu el mateix lloc sense la figura humana, i si aquesta us agrada mes.

Sortida de sol al Cap de Creus, primer lloc d'Espanya on es pot veure.
(Jordi Garcia)
Sortida de sol a S'Aguia, un lloc tan maco, com dificil de fotografiar.
(Jordi Amela)
Llargues exposicions a La Foradada, amb bon caudal desprès de les pluges de la primavera passada.
(Neus de Saavedra)
Damunt el "Morro de l'abella" fotografiant el salt de Tirabous, al Cabrerés.
(Sergi Monsergur)
Captant la tardor en una fageda, al Berguedà.
(Esher Bahí)
 En un estany a 2.300m al Pirineu i a -3º
(Jordi Soler)
Sota la neu i la boira al Montseny
(Jordi Amela)
o, fent un "clàssic" amb boira al Montseny.
(Jaime Gambero)
 Posta de sol al Cap de Creus
(Esteve Garriga)
Feia dies que tenia al cap aquesta entrada i m'agradaria que tothom hi digués la seva. Un dels motius a favor d'anar sol, es l'exclusivitat, ja que si comparteixes la sortida es possible que algun altre company tingui la mateixa foto o una molt semblant, per altra banda, si hagués anat sol, cap d'aquestes fotografies seria al mateix, i per descomptat no hagués tingut els bons moments viscuts i el risc de patir un contratemps es molt mes gran.

diumenge, 11 de setembre de 2011

El somni d'una nit d'estiu

Avui volia compartir amb tots vosaltres una imatge d'aquelles que ja tens prefixada abans d'anar a un lloc, un clàssic com diuen ara, potser si, però per això s'ha de deixar de fer??.
No se quants anys fa, però un dia molt llunyà vaig veure una foto de l'Oriol Alamany en el seu llibre Aigüestortes, (que per cert us recomano..) d'aquest mateix lloc, amb un enquadrament diferent, mes ampli, però també amb un toc de rosat.
Em va agradar molt i em va fer venir ganes de veure-ho en directe, amb unes llums màgiques i irrepetibles, dons el lloc ja de per si té una...mística...que atrau.
Va estar a principis d'estiu, quan amb el Jordi Amela i l'Enrique Mariscal, vàrem anar al refugi d'Amitges, amb els objectius ben definits i amb moltes ganes de veure i viure un gran moment de llum...
Però un cop allà i durant tota la tarda, el vent esborrava qualsevol intent de fer un bon reflex, podíem fer alguna foto, teniem l'enquadre, però ens faltava la mitat inferior...
Com ja heu pogut llegir aquí mes d'una vegada, la perseverança, la fe, les ganes, tot junt sol donar els seus fruits i sobretot si la sort s'hi ajunta, ja tens tots els ingredients que ens varen deixar veure, viure i capturar aquest moment màgic de llum, una foto que tenia al cap, l'havia somiat i que quan estava allà..moments abans no hagués dit mai que l'hagués pogut fer...però el vent va parar, el cel es va pintar i nosaltres...mentre ens queia la baba no paràvem de disparar.... havíem aconseguit el somni d'una nit d'estiu.

MOLT BONA DIADA A TOTHOM!!!

dilluns, 5 de setembre de 2011

Va i ve...

Ja tenia ganes de "tornar" a la nostra costa, un viatge com el del Juliol passat està molt be, molt llocs increibles, moltes fotos, molts quilometres...però entre tant garbuix va be agafar una pausa... i a fe de Deu que l'he agafat.
Ja ha passat prop d'un mes i mig i només he sortit dos cops amb la càmera... però ja es hora de posar-me en modo "ON" dons la tardor i la temporada de bones llums a la nostra costa s'apropa....
Avui us deixo amb el moviment d'aquestes onades, com si esperes que una d'elles se m'emportes... amb els peus, no, a dir veritat, amb l'aigua fins a genolls... m'hi hagués passat hores contemplant aquest va i ve...va i ve....

dijous, 1 de setembre de 2011

Islàndia - Epitafi

Totes les histories tenen un començament i un final i com a tal, aquest viatge a Islàndia, amb aquesta entrada donaré per acabat el relat en forma d'etapes que he anat fen darrerament.
Però no us volia deixar sense dos del objectius que em varen portar a conèixer l'illa i que m'hagués sentit molt frustrat de no poder-los veure, dons feia molt de temps que els anava al darrera, us podria dir mesos, però no, anys!!!
Potser quan llegeixin això els companys de viatge entendran part de la meva "obsessió", potser no, però aquí sintetitzo la culminació d'un somni, estar davant llocs que tenia al cap, en hores i amb llums fora de lo normal per una persona que va de viatge, de vegades això pot ser dur, pot portar a equívocs i malentesos...
Abans de tirar mes avall, volia demanar disculpes a tots ells/elles per tenir que "aguantar-me" durant aquests moments.... molt importants per mi, potser no tant per ells/elles, amb uns objectius totalment diferents.
En aquest epitafi no podia faltar el Kirkjufell, la muntanya perfecte (volcà), un lloc que es va convertir en el meu objectiu fotogràfic a l'any 2009 quan en vaig veure una serie de fotos d'un aficionat islandès, que a dia d'avui ja és professional d'aquest mon. Per fer aquesta foto vaig voltar amunt i avall fins trobar un petit racó al mig d'un riu on unes pedres resguardaven les onades i el vent que feia... i vaig poder fer unes quantes fotos amb reflexos, no des de l'estany que hi ha a la dreta com hagués volgut, però ja m'està be així... i a mes, tinc motiu per tornar-hi ;)
Mirava als companys i somreia sols de pensar que els voltaria pel cap de veure'm allà baix, estirat al terra... amb el trípode a ras d'aigua i sense adonar-me que m'estava mullant...però tenia el que buscava. :)
L'altre, era evidentment, el Hvitserkur, la "p... pedra" com va quedar batejada, dons aquí vaig perdre la noció del temps, hi vàrem arribar amb marea baixa i sol i vàrem marxar amb marea alta i lluna i si tinc que dir la veritat, quan vaig arribar al cotxe passada la mitja nit, no recordava quan m'havia posat res dins la boca per darrera vegada, però hagués menjat quelcom anecdòtic i hagués tornat a baixar per fer la sortida de sol amb la "vaca" a contrallum....
I es que quan em connecto, m'és igual la son, la gana, si estic amb els peus dintre l'aigua...etc...etc...només se que estic connectat :)

diumenge, 28 d’agost de 2011

Godafoss - La cascada dels Deus

Islàndia es un país de salts d'aigua, no, millor dit, de cascades, dons la dimensió de la majoria es mes que un simple salt... i, entre totes elles, que ni han moltes i de totes formes i mides, la que em va impactar mes va estar Godafoss, que traduït vol dir "La Cascada dels Deus".
Aquella tarda la llum no era cap virgueria, però a mida que s'anava fent mes fosc aquell lloc adquiria una màgia especial, una llum que em va permetre fer molt llargues exposicions i captar el "sentiment" que em produïa veure aquell espectacle de la natura, de fet, durant molts de dies, quan algú m'ha preguntat per la que creia la millor foto del viatge...deia sens dubte, una de Godafoss... (que ara mateix no puc publicar perquè està "esperant noticies" ;)...), però us deixo aquesta, on hi ha el Jordi G. amb el trípode plantat, per captar tota la magnitud des del cim.
Molt a prop d'aquest lloc hi ha el trencant per anar cap a la zona de Askja, una zona que molt be podríem anomenar el centre de l'illa i que te diferents àrees on no hi ha res mes que camps de lava, colades joves, algun riu que s'ha de creuar amb molt de compte i finalment el Volcà, com a destí final.
D'aquest trajecte, TOTS el meus records es resumeixen en un sol lloc: el volcà Herðubreið mes conegut com  Lady of Iceland.
Aquest volcà s'alça majestuós al centre d'un immens desert, la majoria de vegades amb núvols que impedeixen veure el seu característic cim nevat, però que li donen una força i  un atractiu que a mi em va captivar i que avui comparteixo amb vosaltres amb aquesta foto del camí a Askja i la visió que ens va acompanyar durant la major part del trajecte d'anada i de tornada.

dijous, 25 d’agost de 2011

Krafla

La zona de Krafla al nord d'Islàndia, es el mes proper a un volcà en erupció que he vist mai, tot està ple de fumeroles, de basses de fang bullint, d'esquerdes, d'estanyols plens d'aigua sulfurosa, de...de.... de tantes coses que et fan pensar que aquella zona està "viva" i que es molt jove...
Aquesta foto es d'un centre d'energia geotèrmica a prop de Myvatn, que al veure com quedava el cel, poc desprès d'amagar-se el sol...SI, d'amagar-se el sol...jeje...(no em demaneu quina hora era....) vàrem decidir parar i fer un parell de fotos, ara i ja desprès d'un bon temps...m'alegro que així ho féssim i tenir aquest moment documentat, dons l'espectacle s'ho valia i em permet tornar a reviure'l...
I aquí es poden veure els grans contrastos que hi ha per  la zona, en una mateixa foto, tenim parts de terra amb sofre sec, un estanyol de aigua sulfurosa, una zona de lava i al fons muntanyes de colors... es pot demanar mes???

diumenge, 21 d’agost de 2011

Jökulsárlón

Un lloc emblemàtic d'Islàndia es aquest llac, on el glaciar Vatnajökull es fon per arribar al mar, mica en mica, trosset a trosset, es va esmicolant, agafant formes capritxoses i lentament es va diluint en l'oceà com si d'un sucre dins al cafè es tractes.
Hi vàrem arribar cap al tard, i mes tard que se'ns hi va fer..., dons no veiem el moment de marxar a dormir, hi havien molts de núvols, gens espectaculars, molt densos, però amb aquella llum difosa, tampoc hi havien ombres i ens va permetre fer alguna foto "curiosa", amb un ambient especial.
Vaig poder anar passejant per la vora del llac fins a un dels extrems, descobrint racons i formes capritxoses que la natura ens va voler mostrar...van estar uns moments molt intensos ;)
En canvi, el matí va estar assolellat, amb núvols trencats, que donaven mil variants per composar, però ell lloc havia perdut el misticisme i la màgia de la nit, estava content de poder-ho contemplar, però no trobava la  motivació "fotogràfica" necessària. Va estar a la platja, on hi havien un piló de trossos de gel, alguns ben blancs, altres amb un to blau molt interessant, on la vaig "retrobar".
Hi vàrem destinar una bona estona, buscant el moviment de línies i formes que feien les onades i que movien a ritme els trossos de gel que encara no s'havien fos.
Certament, es un lloc on no es pot passar de llarg, us el recomano!
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...