diumenge, 29 d’agost de 2010

La Mort tenia un preu

Segur que ho deu haver pensat la presa abans de ser capturada per aquesta mosca predadora (Asilidae), però de bon matí els insectes tenen la costum de sortir a menjar, en aquest cas el "preu" de l'esmorzar, ha estat la seva vida, dons no sols s'ha quedat sense menjar sinó que ha servit d'aliment a la mosca assassina i de retruc han fet de models per mi.
Tot ha passat en un instant, no he vist la captura, estava pendent d'un espiadimonis de coloraines, molt maco, mentre unes fulles s'han mogut, desprès les del costat, que han estat les que m'han cridat l'atenció i he vist el desenllaç final, com ja estava travessada per el fiblo mortal i que m'ha permès captar-ho per tots vosaltres.


Degut a les precàries condicions de llum, he tingut que tirar de flash, a 1/4 de la seva potencia per tal de poder ressaltar els detalls del cos de la mosca i recolzar-me en un mono-peu per minimitzar la trepidació.

Canon 5D Mark II, Canon EF100mm f/2.8L Macro IS USM , 1/100 a f/14.0 ISO 100, tub Kenko 20mm, trípode i flash Canon Speedlite 580EXII

dijous, 26 d’agost de 2010

Amor de mare

Ep! No!
No s'ha "colat" per error, no va estar el motiu de la meva matinada, però no podia deixar passar aquesta oportunitat que es presenta poques vegades amb la llum i color adequades.
Va estar al lac de Genos, al midi pyrennes frances, un llac artificial també conegut com Loudenvielle, a primera hora del matí i amb l'objectiu personal de captar una sortida de sol amb un bon reflex i amb una bona llum, la sort d'anar-hi sol, em va permetre disfrutar una bona estona d'una colla d'ànecs, de la qual en formen part aquests dos, la llum era magnifica, irreal... i el color de l'aigua reflexava el verd intents, complementat per la llum càlida del sol emergent, no vaig poder mes que apuntar i disparar... aquest n'és el resultat.

Tant em van agradar les danses i carícies que es feien els ànecs, que em vaig oblidar completament de la sortida de sol, dels reflexos i del paisatge per el que vaig matinar de valent, però penso que aquesta i ... alguna mes... s'ho varen valer, oi?

diumenge, 22 d’agost de 2010

Capvespre "artificial"

Visc a una hora de cotxe aproximadament de la Costa Brava, això implica que el cel que "veig" a casa pot ser totalment diferent del que em trobi quan arribi a la localització, l'imatge d'avui correspon a un dia d'aquests.... núvols de tempesta acolorits a La Garrotxa, dia de festa, s'acostava el capvespre, dons cap a "marina" s'ha dit!!!
La sorpresa va estar que a pocs kilòmetres d'arribar ja vaig veure com el cel s'anava quedant vuit de núvols, planer totalment, un cel gens fotogràfic, vaja...

No obstant, continuava conduint en direcció al mar, tot i que el meu cap em deia que tornes cap a casa, que perdria el temps.
Sense gaire convenciment, agafo els estris i poso rumb cap a un dels meus llocs preferits, mentre veia com la lluna, gairebé plena, anava enlairant-se e il·luminant el meu camí.
La veritat es que al final varen sortir unes quantes fotos que em varen convèncer de que havia pres la decisió encertada.
La part mes tècnica de la foto d'avui respon a la necessitat d'encertar l'exposició per donar la visió real i creïble del moment que estava visquen, i penso que ho vaig aconseguir mesurant per la zona de contaminació lumínica, desprès, una llarga exposició de 240 segons i la lluna casi plena varen fer la resta.

Canon 5D Mark II, Canon EF17-40mm f/4L USM a 34mm, 240 segons a f/5.6 ISO 100, filtre degradat neutre de 0,9, trípode i cable disparador.

divendres, 20 d’agost de 2010

Dragò de cua plana...

.. de Madagascar.. clar!!
Nom científic Uroplatus henkeli, una de les moltes especies de geckos que habiten a l'illa, aquest malauradament el vaig immortalitzar en captivitat, en una zona que per temperatura i habitat volia reproduir les condicions climàtiques de la zona selvàtica i humida on viuen.

Son nocturns i de dia es camuflen i es queden immòbils, el que fa que siguin molt dificils de veure. Son tremendament territorials, per tant si els volem tenir en captivitat serà convenient de posar els mascles separats per evitar disputes. Tant era la foscor on estava aquest exemplar que vaig tenir molts problemes per poder enfocar, dons en automàtic no ho feia i en manual em faltava llum, al final i gràcies al flash extern i la llum de pre-enfoc, vaig poder fer-li un parell de retrats.
Espero que us agradi.

diumenge, 15 d’agost de 2010

Les Llàgrimes de Sant Llorenç

Any rere any, per aquestes dates, els Persèids son fidels a la cita nocturna amb tots els amants de les estrelles, esperava la data amb una il•lusió afegida, coincidia amb lluna nova, amb tot el que representava en quan a poder-ne gaudir plenament, amb tota la seva intensitat, dons no estarien “apagats” per la llum de la Lluna.
Però, a mida que s’anava acostant el dia, les previsions meteorològiques eren pitjors... fins que arriba el 12-8 i ja a mitja tarda cau una tromba d’aigua.. miraves al cel i tot gris i negre, tants mesos esperant i res... un altre cop.. em tindré que conformar sense veure, gaudir i fotografiar aquesta famosa pluja de meteorits...vaig pensar... i ja ho vaig donar per perdut...
Ja entrada la nit, al voltants de les 23:30 surto a la terrassa de casa i.... Ohhh!!!! El cel estrellat!!!!
Segur que va estar per l’emoció del moment, però em va semblar el mes maco que havia vist mai... i ja, sense perdre temps, agafo els estris de fotografia, el 4x4 i cap a buscar un lloc per veure “l’espectacle”.
Us tinc que dir, que entre boira i boira, que n’hi va haver.... vàrem poder veure una pluja d’estels amb una claredat i una llum magnifiques, hi va haver un moment, al voltants de la 1:30 que semblava que estàvem en un fi de festa major amb focs d’artifici!

I per arrodonir la nit, s’hi va “afegir” la Via Làctia, com podeu veure en la foto que acompanya aquesta entrada, amb un dels granets de sorra estel•lar del cometa 109P/Swift-Tuttle desintegrant-se al tocar la nostra atmosfera.
El toc de color taronja, respon a la contaminació lumínica provocada per les llums d’un pàrquing proper difuminat per la boira, no em va desagradar l’efecte que produïa en la imatge i ho deixo perquè jutgeu vosaltres mateixos.
Espero que us agradi.

Canon 5D Mark II, Canon EF17-40mm f/4L USM a 17mm, trípode i cable disparador.

dijous, 12 d’agost de 2010

S'apagarà avui?

Els que tenim la sort de viure en aquest indret de Catalunya podem anar des dels cims del Pirineu a la Costa Brava amb molt poca estona, aquest fet, de vegades poc valorat per una immensa part de la població es un autentic privilegi, dons la nostra petita terra te una infinitat de contrastos de paisatge i de clima i en podem gaudir o patir d'ells sense tenir que fer grans desplaçaments.

Aquesta entrada em serveix per donar peu a introduir la foto d'avui, una posta de sol colorista al nord de la Costa Brava, en només 10 minuts el cel va canviar 20 vegades de tons, composició i colors, una meravella per la vista i per els amants de la natura i un autentic.estres per mi, dons no veia com parar de fer fotos... però... feia no pas massa, estava en el Pirineu fent macros i amb una temperatura no gaire estival, la veritat...prova aquesta irrefutable del que parlava abans dels diferents "microclimes" i tresors naturals que podem degustar i que es troben a l'abast de tothom, només cal descobrir-los.
Dubtava a l'hora de triar el títol, al final m'ha semblat adient fer referencia al que sentia quan ho estava mirant, era realment una posta de sol o... un reflex d'un incendi a les muntanyes del darrera???
Era un instant en el temps o la visió perduraria entrada la foscor???
S'apagarà avui??

Canon 5D Mark II, Canon EF17-40mm f/4L USM, a 17mm, 2 seg. a ISO 50, trípode.

diumenge, 8 d’agost de 2010

La rotació de la Terra

Des de fa temps que estic penjat per la nocturnitat, com he comentat en repetides ocasions, be, i per experimentar noves tècniques i noves maneres d’immortalitzar l’espai.

La foto d’avui es una mostra de com es pot arribar a un mateix fi de diferents maneres, abans quan volia fer una circumpolar, tirava unes quantes fotos de varis minuts i les unia amb un programa que es diu Starstrail, amb uns resultats.... mes o menys... però... si una mica artificials o al menys era la meva apreciació, dons be, aquesta d’avui es una circumpolar d’una sola exposició, de 20 minuts i amb la complicitat del cel, dons la poca contaminació lumínica que hi havia m’ha permès penjar la foto sense gairebé cap mena de processat, aquesta es ja la primera que me deixa una mica mes satisfet, dons a les traces no s’hi veu cap puntet entremig que revelaria la pausa entre foto i foto i que delataria un muntatge fet amb el programa abans mencionat.
També ha jugat a favor meu, la poca fressa que dona la meva càmera i el poc escalfament, dons ha deixat els colors intactes i sense aquelles dominants entre rosat i magenta clar que denoten un escalfament anormal en el sensors. En quan a la composició es mes aviat senzilleta, però m’hi agrada que es pot apreciar perfectament el Pic de les Bruixes en una escletxa entremig dels arbres i que dona sensació de llunyania i de posició a la foto, evidentment realitzada a l’Alta Garrotxa, en un lloc que ja el tinc ben marcat al mapa, dons te unes possibilitats enormes per la llunyania de les llums contaminants. Un detall que potser passaria per alt es que s’hi aprecia una mena de núvol estirat en forma de diagonal a la meitat dreta de la imatge, dons, no es sinó que la via làctia, que queda emborronada per la rotació de la Terra i que li dona un toc addicional a aquest cel.
Espero que us agradi.

Canon 5D Mark II, Canon EF17-40mm f/4L USM, a 17mm, 1200 seg. , trípode i cable disparador.

dijous, 5 d’agost de 2010

Kenya, un país de contrastos.


En aquesta foto, feta al llac Amboseli, podeu veure els forts contrastos de paisatge i color que es poden donar en un espai no massa gran, es tracta d’uns instants abans de la posta de sol al cim d’una petita muntanya al peu del Kilimanjaro, feia un parell de dies que havíem arribat a Kenya i encara anava bocabadat per els impressionants paisatges que ens trobàvem cada dia i mirant constantment per si veia els maleits mosquits que transmeten la malària, però ben aviat ens vàrem adonar que això gairebé era un mite, dons en aquestes terres feia mes d’un any que no hi queia cap gota de pluja...segons ens va dir un massai d’un poblat prop d’on està tirada la foto...llavors, si no hi ha aigua, no hi han mosquits... i si no hi han mosquits.. no hi ha malària i aquesta noticia em va tranquil•litzar moltíssim
En aquest lloc es dona una combinació de colors intensos que la fa molt atractiva als meus ulls, dons hi podem veure autèntic desert, amb una zona de aiguamolls i fins i tot s’hi aprecia un elefant que va “cap a retiro”, la combinació de verds, grocs i l’intens blau del cel em varen deixar “grogui” per una estona, a mida que anava baixant el sol, anava agafant mes color, mes vida i mes bellesa, fins a arribar a aquest moment màgic que avui comparteixo amb vosaltres.

Canon 5D Mark II, Canon EF17-40mm f/4L USM, a 28mm, 1/160 seg. a f/8 ISO 100 i filtre polaritzador.

diumenge, 1 d’agost de 2010

Camí cap a la tempesta

Una de les coses que mes em feia créixer les ganes d'anar a Kenya eren les postes de sol, tothom que hi havia estat me'n parlava, postes de sol d'un vermell potent, de un taronja intens, de.... però gairebé ningú parlava de les tempestes, potser perquè a l'època dels seus viatges no varen coincidir amb elles, però aquest no es pas el meu cas, desprès d'uns dies allotjats a Amboseli i al llac Nakuru, amb una sequera bestial, on es morien els animals i els llacs gairebé estaven secs, ens vàrem dirigir a Massai Mara, via Nairboi i.... llavors vàrem començar a disfrutar de la potencia de la mare natura, amb uns matins de colors, de vegades apagats, de vegades intensos, que donaven pas a un dia radiant... i cap al tard i desprès de regalar-nos amb una varietat de núvols de cotó... es formaven les tempestes, cada dia diferents, de color, d'intensitat, amb sol, sense....
La foto d'avui està feta mentre tornàvem al Karen Blixen Camp, que per cert us recomano si mai aneu a aquest parc, us prometo que viureu la natura en primera persona, no hi ha ni tan sols tanca electrificada, un massai per tenda amb una mena de basto i ja està, dons ja érem a les immediacions del campament quan es va obrir una escletxa a l'horitzó per deixar filtrar la posta de sol enmig de la tempesta, il·luminant des de darrera les cortines d'aigua que queien amb força desmesurada al nostre pas, jo volia parar, el conductor (un kikuyu no gaire simpàtic) no, ja que quan el sol esta amagat no tenen permís per circular per els parcs nacionals i se la juguen molt, dons els rangers d'allà no son com la policia d'aquí, en podeu estar ben segurs!!!. Al final va accedir a parar i per sort, havia aquest petit camí fet per roderes de 4x4 per arrodonir la composició i vàrem poder guardar aquella vivència en algun lloc mes que en el nostre cap i ara la puc compartir amb vosaltres. :-)
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...