diumenge, 1 d’agost de 2010

Camí cap a la tempesta

Una de les coses que mes em feia créixer les ganes d'anar a Kenya eren les postes de sol, tothom que hi havia estat me'n parlava, postes de sol d'un vermell potent, de un taronja intens, de.... però gairebé ningú parlava de les tempestes, potser perquè a l'època dels seus viatges no varen coincidir amb elles, però aquest no es pas el meu cas, desprès d'uns dies allotjats a Amboseli i al llac Nakuru, amb una sequera bestial, on es morien els animals i els llacs gairebé estaven secs, ens vàrem dirigir a Massai Mara, via Nairboi i.... llavors vàrem començar a disfrutar de la potencia de la mare natura, amb uns matins de colors, de vegades apagats, de vegades intensos, que donaven pas a un dia radiant... i cap al tard i desprès de regalar-nos amb una varietat de núvols de cotó... es formaven les tempestes, cada dia diferents, de color, d'intensitat, amb sol, sense....
La foto d'avui està feta mentre tornàvem al Karen Blixen Camp, que per cert us recomano si mai aneu a aquest parc, us prometo que viureu la natura en primera persona, no hi ha ni tan sols tanca electrificada, un massai per tenda amb una mena de basto i ja està, dons ja érem a les immediacions del campament quan es va obrir una escletxa a l'horitzó per deixar filtrar la posta de sol enmig de la tempesta, il·luminant des de darrera les cortines d'aigua que queien amb força desmesurada al nostre pas, jo volia parar, el conductor (un kikuyu no gaire simpàtic) no, ja que quan el sol esta amagat no tenen permís per circular per els parcs nacionals i se la juguen molt, dons els rangers d'allà no son com la policia d'aquí, en podeu estar ben segurs!!!. Al final va accedir a parar i per sort, havia aquest petit camí fet per roderes de 4x4 per arrodonir la composició i vàrem poder guardar aquella vivència en algun lloc mes que en el nostre cap i ara la puc compartir amb vosaltres. :-)

7 comentaris:

  1. Menudo relato, lo he leido de cabo a rabo :))
    Gracias por compartir tus vivencias con nosotros y regalarnos la vista con esas imagenes tan impresionantes.
    Un beso, maestro!

    ResponElimina
  2. Ara mateix llegeixo un llibre de García Marquez i diu el següent com a proleg del llibre:
    " La vida no es lo que uno vivió, sino la que uno recuerda i cómo la recuerda para contarla".
    I t'ho l'expliques molt bé!
    Felicitats de nou

    ResponElimina
  3. gràcies per a compartir aquest instant màgic.

    ResponElimina
  4. Gràcies per compartir,la bellesa del moment tant ben captat,com sempre,i gràcies per transportar-nos al lloc amb els teus relats i transmitir-nos les teves vivencies.

    ResponElimina
  5. La imatge de la tempesta és espectacular, podria ser una fotografia fantàstica d'un lloc indefinit però amb el teu relat m'has portat de viatge a aquest lloc especial i, m'ha fet sentir molt bé !

    ResponElimina
  6. Terrorífica, una imatge tremenda, quina tempesta.

    Salut Pere

    ResponElimina
  7. Una imatge dantesca, molt dramàtica i evocadora. Segur que al fons no hi era l'infern en lloc del sol?
    Salutacions.

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...