dijous, 21 de setembre de 2017

Paisatges imaginaris

Aquests darrers dies i per no ser menys que en altres èpoques he pogut llegir un piló d'articles a la xarxa publicats per amics o companys on el rerefons era cap on anem o més concretament cap on va la fotografia. Contràriament al que podríeu pensar hi he invertit una bona estona llegint-los ja que alguns anaven més enllà del típic Canon o Nikon, purisme o edició digital, etc.
Fa temps segurament m'hagués posicionat d'una manera molt radical, defensant el que creia que era la "veritat absoluta" però el temps, la experiència, les vivències acumulades i molts altres factors han fet que ho miri des de la distància i una mica com si la guerra no anés amb mi i ho podria resumir fàcilment amb "que cada un faci el que li agradi" però sempre afegint al darrera "amb honestedat i sense ànims d'enganyar a ningú"
El pas del temps porta a que la tecnologia avanci molt ràpidament, massa fins i tot moltes vegades però està clar que això no ho podem parar, ens ha tocat viure en aquesta època i és totalment irreversible per nosaltres.
A que ve tot aquest rotllo?
Doncs que amb tot el que he viscut o aconseguit fins ara gràcies a la fotografia no és fruit de inventar-me fotografies davant el ordinador, ni ha sorgit de la nit al dia sinó que darrera hi han moltes hores, moltes caminades, molts viatges i moltíssimes penúries que al final han donat un resultat que considero acceptable en el conjunt global.
No tinc milers de likes a les xarxes socials com hi ha gent que els té amb "fotografies" de més que dubtosa qualitat, algunes sorgides assegut a una cadira davant el seu ordinador... però si que sé que el que tinc m'ho he guanyat, la natura m'ho ha regalat i puc explicar amb la boca ben oberta que és un reflex del que he viscut, sense manipulacions (ben fetes o esperpèntiques) i sense enganys.
Per il·lustrar-ho he volgut mostrar aquesta foto feta el darrer matí a la illa de Madeira, a les piscines naturals de Porto Moniz, un dia plujós o tots els plans havien quedat diluïts pel mal temps i la manca de sort, doncs estic bastant content amb aquesta i d'altres fotografies que vaig fer aquell matí i crec que son un resum del text d'avui, on no cal inventar cels, colors o afegir-hi elements... només cal "inventar" aquest paisatge imaginari que estava allà i tant sols calia veure'l.

divendres, 25 d’agost de 2017

Història d'una fotografia: "Els falsos Perseids"

Fa dos caps de setmana i coincidint amb les Llàgrimes de Sant Llorenç (Perseids) vàrem pujar tota la família als Estanys de la Pera on volíem gaudir del espectacle i de pas fer alguna foto pel record.
No cal dir que tot estava programat amb antelació, utilitzant el TPE tenia clar que no sortiria la Lluna fins molt entrada la nit, també sabíem on tindríem la Via Làctia però hi havia dos factor que no podíem controlar, la meteorologia i la freqüència de caiguda dels estels, dos factors importants però que no ens impedien anar-hi amb il·lusió.
Pel camí vàrem proveir-nos de menjar al Refugi Cap del Rec, d'aquesta manera no hi haurien urgències i podíem estar-hi una bona part de la nit.
Estany Gran de la Pera
El camí fins l'Estany Gran de la Pera és senzill, sobretot de dia i el pes del material no ens passa factura, en poca estona arribem al estany, era d'hora, teníem temps suficient per buscar un bon enquadrament i explorar racons amb algun component addicional que dones més força a la composició; vaig creure que l'havia trobat just on cap a les 00:00h hi hauria la V.L. reflexant-se al mig del estany hi havia unes roques que dibuixaven una curiosa silueta a l'aigua.
Era fosc quan vàrem acabar de sopar però encara hi havia poques estrelles visibles, ho preparem tot i deixem a la foscor fer-se propietària i protagonista de la nit...
No vaig trigar gaire a escoltar a la meva filla cridar: "ja n'he vist un!!!"
A partir d'aquell moment no vàrem parar de disparar les càmeres una i altra vegada però en la majoria només hi capturàvem "els falsos Perseids" i és que coincidint amb la posició de la Via Làctia, hi havia una important línia de pas dels avions comercials, amb un transit inusualment dens que feia que en algunes fotos de 30 segons n'hi capturéssim fins a quatre o cinc a l'hora. No ho hagués dit mai, aconseguir una foto sense esteles d'avió es va convertir en una missió impossible però alguna en vàrem fer.
No puc dir que l'experiència no fos gratificant, tot al contrari, moments com quan un gran estol d'ànecs ens va venir a fer companyia mentre menjàvem a menys d'un metre d'ells, veure aquell cel sense cap núvol i amb milions d'estels i de tant en tant alguna llàgrima o quan vàrem baixar amb els frontals pel mig del petit bosc i estar amb els teus, sabent que si no fèiem cap foto no passava res, que lo important era estar allà i formar part en silenci d'aquell esdeveniment.
Per mostra un botó, així que la foto d'avui és de 4 dels "falsos perseids" ;-)

dimecres, 2 d’agost de 2017

500.000 visites!!

Fa poc aquest modest bloc ha sobrepassat la xifra de 500.000 visites des de que el vaig inaugurar el 8 de novembre de 2009, des d'aquella data he pogut compartir amb tots vosaltres uns quants somnis assolits, grans viatges realitzats, moltes experiències inoblidables, entrevistes amb fotògrafs que admiro i unes quantes coses més...
Posta de Sol a Great Arch - Fanah Head (Ireland)
Per celebrar-ho en volia fer una petita llista de les que més recordo o que més m'han marcat, segurament m'en deixi una bona colla o no les llisti per ordre cronològic però segur que serà un bon recorregut per la meva recent història:
- Un dels grans somnis des de sempre, veure els baobabs de Morondava a Madagascar, assolit el 2010
- El primer premi en una categoria al concurs Montphoto, aconseguit el 2012
- Un altre gran somni, veure dansar les aurores boreals, assolit el 2012
- Passar varies nits fotografiant per Las Cañadas del Teide a Tenerife, assolit el 2013
- Estar "perdut" varis dies a l'interior de Islàndia, sense rumb fix, realitzat el 2013
- Descobrir les Hebrides Exteriors (Escòcia) assolit el 2014
- El primer premi en la categoria "From the sky" al Wildlife Photographer of the Year, el concurs de Natura més prestigiós del mon, el 2015
- Passejar sobre el llac Baikal completament glaçat, assolit el 2016
- Passar una nit sencera fotografiant un volcà actiu (Stromboli) aconseguit el 2016
- Publicar a National Geographic, assolit el 2016
- Navegar pels fiords de Svalbard amb un veler, aquest passat mes d'abril

i podria seguir durant una bona estona però de moment ho deixaré aquí ja que això no s'ha acabat...venen unes setmanes de desconnexió per carregar piles i per afrontar la segona part de 2017, que s'intueix apasionant, amb la continuació de projectes inacabats i buscant noves motivacions i nous destins per seguir completant un llibre de somnis que va començar quan era molt molt petit.
Stay tuned!!
;-)
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...