dilluns, 25 d’abril de 2016

Entrevistes: Oriol Alamany

Per celebrar les 300.000 visites al bloc i els casi 7 anys d'antiguitat vull inaugurar una nova secció, la d'entrevistes a gent destacada dins el mon de la fotografia de Natura i qui millor per fer-ho que l'Oriol Alamany, un referent per molts de nosaltres i un dels "pares" de la fotografia de natura de la que gaudim avui dia i com no necessita presentació, us deixo amb la entrevista.
1-    Defineix-te com a fotògraf de natura, principals virtuts / defectes

Resulta difícil auto-definir-se, això hauria de quedar pels altres, però ho intentaré.

Temàticament, tot i que les meves preferències s’orientin a la fotografia de fauna salvatge i també de paisatge, disciplines que m’apassionen i on em desenvolupo millor, crec que sóc un fotògraf força polivalent. M’agrada crear fotografies en general, ja siguin de paisatges, de fauna i flora, d’antigues civilitzacions, de persones, de pobles o fins hi tot de ciutats. En el moment actual als fotògrafs se’ns exigeix o ens auto-exigim “classificar-nos”, integrar-nos en un “clan” en concret. Em sembla una partició empobridora. Ser un fotògraf complert sembla que sigui dolent avui dia! A mi m’agrada fotografiar el món, tot el que m’envolta.

En l’aspecte visual intento que les meves fotografies transmetin equilibri i serenitat, així com de vegades un punt de misteri o melancolia i, també, evoquin el moment que jo he viscut. M’agraden les llums al límit del dia i la nit, i les composicions acurades o, algunes vegades, agosarades. Procuro sempre composar a la càmera, ho considero millor que mal-enquadrar primer i arreglar-ho després a l’ordinador. Al cap i a la fi som fotògrafs, no? Doncs demostrem que dominem l’ofici i fem les coses bé de bon principi.

Virtuts i defectes? Sóc autodidacta, una mica llop solitari i, com a fotògraf, m’he fet a mi mateix, la qual cosa no sé si és bona o dolenta. Als anys 70-80 ho havies de fer per força, ja que no hi havia gaire informació disponible. Avui dia, amb internet, penso que la gent es forma i evoluciona no pas a partir d’ell mateix seguint una progressiva evolució natural, si no a partir del que fan i mostren els altres. Això marca uns estils i maneres de fer força uniformitzats.

Una de les meves virtuts com a fotògraf de natura és que conec el que fotografio. He estat estudiós de la natura i conservacionista, i crec bàsic conèixer el que es fotografia per a saber valorar-ho i enfrontar-se al subjecte. Potser això em fa preferir els retrats ambientals que els primers plans d’animals, que podrien estar fets en qualsevol zoo. Vull evocar la natura salvatge.

M’agrada viatjar, veure coses noves... Em moc bé en entorns naturals extrems, en destins poc visitats. No disparo milers de fotografies al dia com veig que fan altres. Sé quan és el moment de fotografiar i quan no val la pena prémer el disparador perquè el que sortirà no valdrà la pena.

Defectes? Després de quatre dècades de fer i veure fotografies tot em sembla que ja ho he vist. Veig molt poques coses noves que em colpeixin i de vegades em desil·lusiona una mica la situació actual de la fotografia.

Cada vegada sóc més intuïtiu a l’hora de fer fotos (Defecte o virtut?). Sempre he estat bastant àgil a l’hora de fotografiar i de vegades sóc visceral i fotografio ràpid.

Tot i que quan més gaudeixo és amb la fotografia de fauna salvatge, reconec que em costa la fotografia d’acció. Se’m donen millor les imatges estàtiques, intemporals. I per a fer persones sóc massa tímid.

2-    Creus que la fotografia de natura actual es millor o pitjor que la de la època analògica??

Ni millor ni pitjor, és diferent.

Cert que l’impacte d’algunes imatges digitals actuals és colpidor, però s’ha de tenir en compte que les noves tecnologies també ens ho posen tot més fàcil. Imagineu fer fotos enfocant a mà, treballant amb un rang dinàmic de 5 punts enlloc dels actuals 12 o 13, que per a fer fotografies detallades haguessis de treballar amb voluminoses càmeres de gran format, no poder corregir sobre el terreny la foto que acabes de fer ja que no veuràs els resultats fins a 15 dies després, no poder canviar res a posteriori (com amb les diapositives, que és amb el que jo treballava), que cada 30 dispars et costessin 15 €... No, no era el mateix, tot era molt més complicat.

Per altre banda, abans resultava més fàcil innovar. No hi havia aquesta sensació de “tot està fet”. Als anys 80-90 varen sorgir tècniques creatives com la fotografia d’acció amb velocitats lentes, el open-flash, les dobles exposicions, la fotografia d’alta velocitat, fotografiar animals amb grans angulars i controls remots, etc, que varen donar un aire fresc a la fotografia de natura. Es podien fer coses noves que encara no s’havien explotat. Avui dia sembla que tot estigui fet ja i que les úniques innovacions vinguin de si fas servir el Photoshop més o menys intensament. Avui s’intenta marcar la diferencia amb el tractament de la fotografia original.

Prefereixo treballar amb la tecnologia digital, però sense menysprear el que vaig fer abans d’ella. Veig autors actuals que infravaloren imatges de temps passats, com si perquè ja no estan a la darrera moda ja no tinguin valor. És com si no es valorés el quadre d’un pintor impressionista o una cançó de The Beatles perquè es va fer fa molts anys. 

3-    Ets propens a canviar de marca sovint buscant un suposat millor rendiment tècnic?

Mai. Em sembla una tonteria pensar que seràs millor fotògraf per canviar de marca. Sóc usuari de Canon des de 1980, gairebé des dels meus inicis. I el fet de no canviar no té res a veure amb una fidelitat a la marca, ja que en la vida m’han pagat ni un euro. Podria fer perfectament el que faig amb una Nikon, per exemple. És una qüestió de prioritats i de racionalització de les meves inversions econòmiques. Prefereixo gastar els diners en altres coses, com viatjar i treballar en els meus projectes.

4-    Participes habitualment en concursos si/no.... raonar el perquè

Com a concursant ben poc, en general només a dos d’importants a l’any. I alguns anys ni aquests. Com a jurat força, ja que m’inviten molt a ser-ne.

Des la banda de la organització, el problema amb els concursos és que abans n’hi havien pocs i ara tothom en munta, sovint amb finalitats lucratives o d’aconseguir imatges gratuïtes. S’ha d’anar amb compte amb quins es participa, que no siguin una presa de pèl.

Des de la banda dels fotògrafs, en els darrers anys ha sorgit tota una fornada d’autors especialitzats a participar en tots els concursos possibles, siguin del nivell i país que siguin. Per a alguns guanyar un d’aquests premis és com aconseguir un gran “Like” en una xarxa social. Abans els aficionats anaven de cul per a veure el seu nom en el crèdit d’una fotografia impresa en una revista. Ara aquest interès s’ha traslladat als concursos.

Jo, si em presento a un concurs, és per veure si valoren una determinada imatge que a mi m’agrada, el meu treball personal. No crearia mai fotografies específicament orientades a un concurs o jurat determinat amb la finalitat de guanyar. Hi a persones molt preocupades per això i s’acaba creant un “estil foto concurs” en base a les guanyadores d’altres edicions o certàmens. I quan una persona guanya un concurs amb una foto, aleshores presenta la mateixa o una molt similar a tots els concursos possibles per a intentar repetir guardó.  I els seus seguidors l’imiten i fan el mateix.
5-    Si tinguessis que triar i no tinguessis massa temps, sabries dir-nos quina consideres la teva millor fotografia i perquè?

Pregunta clàssica i difícil (o impossible) de respondre. Jo funciono més per treballs, per reportatges, per projectes, que per imatges individuals. De tota manera, ja que me’n fas dir una, escullo aquesta de l’Agró Goliat en una llacuna del Parc Nacional de Kruger, que va ser guardonada en el concurs European Photographer of the Year 2009 de la GDT. És una fotografia de composició molt meditada, serena, però que enganya. Està feta des d’un mirador d’un lodge, amb un caçador d’animals africans al meu costat donant-me la tabarra parlant sense parar de les seves caceres. Es un retrat ambiental de fauna, amb una composició acurada i minimalista, de color intens i que evoca els gravats japonesos (una de les meves grans aficions), té tot el que busco en una imatge.

6-    Ets professional o et planteges ser-ho i perquè?

Vaig començar a fer fotos com aficionat cap el 1976, vaig vendre les primeres fotografies a finals d’aquella dècada i sóc professional des dels anys 80. Perquè? Perquè era el meu somni, dedicar la vida al que m’agradava. I vaig sacrificar (i encara sacrifico) moltes coses per tal d’aconseguir-ho.

7-    Quina valoració fas de la teva presència a les xarxes socials i quina és la teva preferida per mostrar el teu treball??

Pel professional les xarxes socials són imprescindibles per a que els aficionats et coneguin. No tant per aconseguir clients, ja que les empreses cal anar a buscar-les o et busquen per altres bandes.

On m’agrada més mostrar el meu treball és al bloc (http://blog.alamany.com ), ja que puc combinar imatges amb una de les meves altres aficions: escriure. Estic treballant en una nova web (http://www.alamany.com) basada en galeries dels meus reportatges, no només imatges soles.

Però això no són ben bé xarxes socials. El lloc on m’agradava més posar fotografies era Whytake, on les imatges eren de qualitat, el disseny net i elegant, i la comunitat seriosa i respectuosa. Però dissortadament va tancar. Ara on sóc clarament més actiu és a Facebook, no és que m’entusiasmi, però hi tinc una bona comunitat de seguidors i de gent a la que segueixo. Fa uns mesos vaig entrar a Instagram, un lloc on les imatges son les protagonistes, tot i que la visió no és de elevada qualitat. A veure com va. Ni Google+ ni Twitter em diuen res, la veritat.
8-    Com a fotògraf, quin és el viatge que més t’ha marcat i perquè?

Potser el de gairebé tres mesos a Austràlia, el 1992, que va ser el primer gran i llarg viatge a un destí llunyà. Fins aleshores, per qüestions econòmiques, amb la meva companya Eulàlia Vicens només havíem arribat fins on podíem anar amb cotxe (Però no cregueu que anàvem aprop, ¡havíem arribat a Turquia fins la frontera amb Iran, a la península de Varanger a la Noruega àrtica, o a Abu Simbel al sud d’Egipte!).

El meu viatge més satisfactori ha estat l’illa de Socotra a Iemen. Va ser una arriscada aposta 100% personal d’un destí totalment desconegut aleshores. Però només em va donar que satisfaccions, a més de dos articles a la revista National Geographic.

9-    Ets purista o inclous en els teus treballs retocs i manipulacions digitals per millorar les presentacions més enllà dels ajustaments bàsics?

Venint d’un món com el de la diapositiva, on exactament el que fotografiaves es el que es plasmava en la imatge final, arrastro una filosofia de poc retoc i nul·la manipulació que suposo que alguns consideren purista. Però “purista” és un terme que sembla pejoratiu, com mancat d’evolució. Jo en diria “autèntic”. Advoco per la integritat de la imatge original, tinc un compromís amb la realitat, em bé de gust plasmar el que veig i visc, no una obnubilació onírica d’una vivència que mai he experimentat.

10-Com veus el futur de la fotografia de natura, cap a on anirà en el futur sota el teu criteri?

Ni jo ni ningú ho sap. I si fem una predicció segur que ens equivoquem.

Aprecio clarament una creixent permissivitat en el públic en acceptar imatges cada vegada amb més fortes manipulacions: el primer pla tret d’una foto i el fons d’una altra fins i tot feta en un dia u hora diferent (perquè no estaves al lloc a l’hora adequada); esborrar ocells o branques molestes d’una foto (perquè no has sabut composar adequadament al disparar la foto); estirar les muntanyes per a que semblin més estilitzades (perquè no saps apreciar o captar la seva veritable bellesa)... Aleshores en diuen que és Art.

Un fet que m’amoïna és que es qualifiqui com a “fotografia documental” a les creacions que plasmen més la realitat, i com a “fotografia artística” a la més manipulada . No té res a veure una cosa amb l’altra. Jo en diria “fotografia” a una cosa, i potser “imatge digital” a l’altra, com fan a National Geographic, per exemple. La fotografia, pel fet de ser manipulada no sempre és Art, de vegades és un xurro infumable. I la fotografia de caire més realista no sempre és estrictament documental, també pot ser Art, ho demostra abastament la historia de la fotografia.

La llàstima és que ara les fotografies no manipulades sembla que tenen un menor impacte en el públic i entre els clients, que juguen a segona divisió. M’agradaria que es pogués diferenciar una cosa de l’altra, per a poder valorar-les en justícia.

ORIOL ALAMANY - Imágenes vivas

http://www.alamany.com
http://blog.alamany.com
http://www.facebook.com/oriolalamany.photography
http://www.naturephotoblog.com/author/oriol-alamany
http://instagram.com/oriolalamany/

Moltes gràcies Oriol!!

dissabte, 16 d’abril de 2016

Xarxes socials, necessitat real o induïda??

A finals de novembre de 2015 facebook "m'avisa" que he arribat al límit de capacitat del meu compte personal i que si no faig res aquest es convertirà en "pàgina", al principi em vaig atabalar una mica ja que no m'ho esperava, ni arribar a 5.000 "amics" ni plantejar-me crear una "Fan Page" i l'avís semblava prou seriós... amb una mica de por de que fos cert i també per no perdre tot el que havia acumulat des de 2008, vaig crear "Pere Soler - Photographer" on ja sabia que no seria igual que el meu mur però pensava que tindria més coses positives que negatives, ara no n'estic del tot segur i és un dels motius pel que estic publicant aquesta entrada.
He vist com alguns amics que també la tenen diuen que no tenen prou presència dintre dels seus seguidors i que si volen tenir aquesta presència han de pagar perquè facebook els faci "mes visibles", altres diuen que s'havien creat la pàgina però per falta de visites varen decidir tancar-la i evitar així una pèrdua de temps i recursos.
També he tingut contactes amb empreses que volien fer intercanvi de propaganda o ofertes de col·laboració i em demanaven una pàgina pro amb forces seguidors per fer tractes, sinó res.
Avui fa 4 mesos i mig que la vaig obrir, he acumulat més de 5.000 seguidors amb una "visibilitat" mitja de cada entrada de prop de 5.000 impressions com ho anomena facebook entre les que en destaca una per menys amb 1.232 i una per més amb 28.982. Una de les millors coses que ens aporta el tenir una pàgina dedicada és el complert informe estadístic relatiu a la gent que ens visita, les franges horàries que ho fan i què els interessa més.
I ja que faig aquesta entrada, crec que és imprescindible comparar facebook amb les altres dues xarxes on publico habitualment, la més antiga és Twitter, concretament des del juliol de 2.010
amb 500 seguidors i una incidència ben pobre del abast de les publicacions, una mitja bastant optimista de 150 per entrada, és la xarxa on he experimentat que hi han més "caçadors de seguidors", gent que t'afegeix i si tu no correspons al cap d'un temps t'esborra, en lloc de valorar els continguts o seguir-te pel que publiques, crec que des d'un punt de vista merament fotogràfic és la pitjor amb diferència, en canvi va molt bé per estar al dia de les noticies, tant generals com esportives, la faig servir en substitució dels telenotícies.
I finalment Instagram, a la que em resistia fins fa relativament poc, concretament mig any i on he arribat a 700 seguidors, molt millor que twitter fotogràficament parlant però on trobo a faltar la comunicació i interacció que et permet facebook o potser és perquè és el lloc on m'hi sento més còmode??
Com diu el títol de l'entrada, la necessitat d'estar a les xarxes socials és real o induïda??
Sé que hi hauran partidaris de les dues postures, inclús molta gent és contraria a estar-hi però vull deixar clara la meva postura, jo estic a favor de tenir-hi presència ja que és un gran aparador on podem donar a conèixer la nostra feina i amb la certesa de que arriba a molta gent, propera o llunyana, que d'una altra manera no ens "veuria"... però accepto totes les opinions tan a favor com en contra, tots pensem de manera diferent i tenim uns objectius molt diferents, tots son respectables però també hi podeu dir la vostra...
;-)
Bon cap de setmana!

divendres, 1 d’abril de 2016

Glencoe, la Terra Promesa

Avui només us vull proposar un lloc mític i emblemàtic per visitar a Escòcia, Glencoe, una mena de Terra Promesa pels fotògrafs i que em va captivar des de la primera vegada que ho vaig veure de passada, des de dins el cotxe camí a l'aeroport.
En el viatge del 2015 li vaig poder destinar molt més temps tot i que la climatologia va ser molt adversa, les estones de treva entre ruixat i ruixat podia captar i gaudir de moments com el de la foto d'aquesta entrada
Desitjo que us agradi i que passeu un bon cap de setmana!!
I que guanyi el Barça a ser possible amb bon joc i gols ;-)

dissabte, 12 de març de 2016

Qualsevol temps passat va ser millor??

Si mirem els certàmens internacionals hi veiem una bona colla de fotògrafs espanyols, de vegades en som majoria, llavors si només fem cas a aquesta dada hem de dir que actualment la Fotografia de Natura d'Espanya té bona salut i el títol no tindria sentit.
Però no tot és o blanc o negre, internet ha portat molt avenços i molt ràpid però també la sobresaturació de tot, fotografia inclosa, llavors entra en joc la "naftalina", el que fa molt pocs anys era boníssim ara és un "clàssic" o simplement una foto del piló que no sorprèn a ningú, la xarxa està plena de milions de fotos d'aquestes, tremendament perfectes tècnicament però totalment buides de contingut, creativitat o factor sorpresa.
Si tots féssim les fotos amb un enquadrament perfecte, com distingiríem unes de les altes??
Si les fotos "han de tenir" un recorregut o lectura, al final totes seran iguales, no?
I jo em pregunto: "perquè?", cada pocs mesos m'ho pregunto i penso: si fes el que feia fa uns anys ara mateix segurament ja no tindria ni càmera i si la tingués potser faria fotos documentals o qui sap...
potser no estaria escrivint aquest article, ni potser existiria aquest bloc i en les tertúlies d'amics els hi explicaria que abans tot era millor i que ara tot amb les noves tecnologies res té mèrit, que una bona composició "de llibre" és millor que una bona dosí de creativitat...
La foto d'avui, aquesta mena d'alien segurament no l'hagués fet mai si abans no hi hagués hagut un "perquè?"
Aquesta pregunta tan simple crec que em fa canviar de direcció, no sé si avançar o retrocedir però el que és segur és que em posa nous reptes i em fa trencar amb el passat, buscar allò que no està fet, estar a on poca gent ha estat i com diem vulgarment: "buscar-li tres peus al gat..." ja que penso que qualsevol temps passat NO va ser millor necessàriament i quan veig gent, amics o fotògrafs que prediquen això, intento posar terra al mig perquè quedar-te amb aquest lema vol dir quedar-te presoner d'una altra època on tot eren flors i roses o només era un miratge que ens volem creure a tota costa perquè hem perdut aquella "xispa"??
Aquesta entrada ha estat inspirada en una conversa/discussió de dos fotògrafs coneguts on cada un defensava el seu parer i em va semblar curiós que el que defensava els temps passats realment s'hi ha quedat "atrapat" en tots els sentits., evidentment és una opinió personal i no ve al cas citar els noms però quan els escoltava, mentalment ja estava escrivint aquesta entrada i també pel mateix tema en un dinar amb companys de treball però sense tenir la fotografia com a protagonista sinó la vida pròpiament dita. ;-)
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...