dissabte, 23 de maig de 2015

La Gomera, entre brumes i boscos mil·lenaris

Breu entrada sobre una curta escapada a la illa de La Gomera en busca d'una mica de pau, tranquil·litat i desconnexió de la feina i estres dels darrers mesos, feia temps que en parlàvem i cada cop em feia més il·lusió aquest viatge. Com la majoria de viatges que he fet darrerament, no tenia cap objectiu en concret, bé, un si, perdrem hores en boscos de laurisilva i a poder ser amb boires denses però sempre amb el rerefons de la desconnexió del mon "real" del meu dia a dia.
Aquestes illes petites conserven un encant natural increïble i també els seus habitants, la majoria no tenen cap mena de presa per res, fins i tot els operaris de gasolineres, que obren quan volen i serveixen quan els hi ve de gust... formant llargues cues on la gent nativa espera estoicament per la desesperació dels que venim de fora, siguin peninsulars o estrangers.
Crec que aquesta imatge feta el segon dia de la nostra estada, reflexa com et pot arribar a sorprendre un lloc si hi vas amb la ment oberta, està feta des d'un mirador de ferro on tens una bona visió dels roques, Agando inclòs, però mirant una mica a l'esquerra vaig poder captar aquest petit mar de núvols pentinant les muntanyes de sota amb els Gigantes (Tenerife) observant l'escena.
Potser properament posi alguna dels boscos de laurisilva, autèntics fòssils vivents i que em tenen el cor robat.
No voldria acabar l'entrada sense dedicar-lis aquesta foto i donar-lis les gràcies als amics del Restaurante Victoria a El Cercado (Gomera) on vàrem menjar molt bé i ens varen fer sentir part de la família i això que el primer dia algú de nosaltres va dir una frase que es va fer celebre: "Solo queremos un bocata..." i per poc acaba amb les existencies de postres de "tres leches" de la casa...

dimecres, 13 de maig de 2015

La Vall dels Colors

En el Pais Basc, prop de la frontera amb França hi ha un lloc que sembla tret d'un compte de fades, Labetxu o La Vall dels Colors, a la muntanya de Jaizkibel, un lloc on els fotògrafs podem expremer les poques neurones que ens funcionen i buscar combinacions de formes i colors cada cop més arriscades, deixant volar la nostra imaginació i deixant-nos portar per el misticisme del lloc podem passar-hi hores i hores en comunió amb la natura, només interromputs per el batec de les onades del Cantàbric contra les roques del litoral.
Us deixo amb una de les típiques, feta en una petita "cova" on deuen fer nit les cabres, doncs el fort olor i els rastres d'excrements així ho delataven.
Imatge tal qual surt de la càmera, de fet no admeten gaire processat ja que per poc que li donis, el resultat es veu irreal, només vaig tenir en compte que el sol no hi donés directament, cal dir que en aquest lloc s'han d'extremar les precaucions a l'hora d'exposar, ja que els vermells es cremen fàcilment i recomano mirar les captures utilitzant l'histograma amb els tres colors bàsics.

diumenge, 3 de maig de 2015

Buscant tres peus al gat...

Al ritme que avança la fotografia i la tecnologia és difícil poder sorprendre amb imatges, molts tenim "cliches" o patrons establerts prèviament, altres ens guiem per gent que ens ha inspirat o simplement intentem copiar idees que ja em vist abans, aquesta imatge podria servir d'exemple, una foto aèria de un dels nombrosos rius de Islàndia, si no n'hagués vist abans de similars a la galeria del Hans Strand segurament mai se m'hagués ocorregut fer quelcom similar, evidentment la foto no és copiada però si la idea (ja que gairebé és impossible repetir una foto aèria).
Darrerament he vist algunes fotos publicades a les xarxes on és lloava la seva "creativitat i originalitat" quan només eren simples còpies de fotos fetes ja fa més de 30 anys (algunes) i els seus autors defensaven calorosament la propietat de la idea, no puc entendre el rerefons que hi ha, segurament un tema econòmic o de reconeixement social, efímer, com tot avui dia i és que fer una foto, una sola foto en tota la teva trajectòria que pugui sobreviure al pas del temps i sigui reconeguda com a teva allà on vagis, crec que val la pena tots els esforços i mitjans que hi dediquis.
Així que us animo a buscar-li "tres peus al gat..." (fotogràficament clar)
;-)

divendres, 24 d’abril de 2015

Aires de canvi

Tinc una dita des de fa molt de temps que diu:
- "Per molts núvols que vegis ara, el sol sempre torna a brillar..."
Aquesta frase, que també es podria aplicar a la fotografia, simbolitza la perseverança, la paciència i sobretot la creença i la fe en que les coses sempre poden millorar
Per això us deixo amb aquesta papallona de vidre, la Glasswing o Greta oto que per mi és una de les més maques que podem veure, aquesta està feta en captivitat i utilitzant un fons artificial, per anunciar aquests "aires de canvi" del títol.
Més notícies properament.
Bon cap de setmana!
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...